Pràcticament acabarà demà a Manresa la gira de tardor-hivern de presentació d’(A)mar (Halley Records, 2021). El disc de debut de la manresana Sara Roy és el primer punt i seguit en la carrera d’una de les veus íntimes més emergents de l’escena catalana. Forjada inicialment a les Macedònia, la cantautora entén la música com a sinònim de «compartir». Per això, dissabte, al teatre Conservatori, no estarà sola. A més de la banda en ple, amb Marina Lluch a la guitarra, Laia Fortià a la bateria, Jordi Pinyot al baix i Berta Sala al piano, a Roy l’acompanyaran alguns dels músics que «han format part d’aquest camí». Com Anaïs Vila, Xevi Serrano i Júlia Blum. Amb «alguna sorpreseta al final del concert».

Diu que amb (A)mar ha vist complert el seu somni.

Totalment. I arriba en un punt de creixement. Des que tenia 12 anys somiava amb fer un primer disc amb el meu repertori.

Expectatives satisfetes?

Sí, més del que em pensava!. I la gran rebuda que ha tingut el disc és molt especial.

Com la viu?

Com un reconeixement a l’esforç, a la feina que faig cada dia.

Què és (A)mar?.

Té un doble significat. D’una banda, el mar, que està en constant moviment i que es pot aplicar en l’àmbit personal i en el musical: el disc té cançons optimistes però també nostàlgiques, més íntimes. I de l’altra, el concepte d’estimar: jo tot ho faig des del cor, per a mi no te cap sentit fer-ho d’una altra manera.

No ha estat fàcil, però.

No, quan va sortir el disc, aquest març farà un any, ja en feia dos que hi treballava amb el Jordi Pinyot. La pandèmia ens va agafar en ple procés i vaig patir molt. Però crec que ha acabat sortint un disc molt rodó.

Amb cançó-pandèmia inclosa.

Sí, Comptant les hores. L’havia d’afegir, forma part de tot el viscut.

Propera. És així Sara Roy?

Sí, per a mi és important ser el més natural i transparent possible. Vull comunicar i transmetre a través de les meves cançons.

És l’objectiu?

Sí, que el públic se les faci seves i si els poden ajudar, millor.

Quina cançó ha tingut aquest paper en la seva vida?

Lucia, de Joan Manuel Serrat. Me la cantava la meva mare per adormir-me. Encara m’emociona.

Diria, doncs, que hi ha cançons que canvien la vida?

Jo crec que sí, ens transformen i ens ajuden en els diferents moments de la nostra vida. Quan t’arriben al cor és ja per sempre.

Quan és més feliç, quan compon o a l’escenari?

Compondre m’encanta. Veure com creix una cançó és un moment màgic. Però xafar escenari et dona una adrenalina inexplicable.

Què és el millor que li poden dir quan acaba un concert?

Més que quan acaba, el que més m’emociona és veure com la gent canta les meves cançons. Em fa tan feliç que de vegades fins i tot ploro d’alegria.

Se’n diu connexió.

Sí, i és impagable.

Si li demano que triï una cançó del disc, ho faria?

Una vez más. Està dedicada al meu avi, que ja no hi és. Amb ell vaig començar amb la música. Per a ell, la cançó i el disc.