Cineclub projecta aquest diumenge Quo Vadis, Aida?, la gran guanyadora a la darrera edició dels Premis del Cinema Europeu (va obtenir els tres guardons principals: millor pel·lícula, directora i actriu). La comunitat bosniana de Srebrenica fou víctima, el juliol de 1995, de la major massacre comesa a Europa d’ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Un total aproximat de vuit mil persones de l’ètnia musulmana foren assassinades per les forces militars i paramilitars sèrbies amb la vergonyant complicitat dels cascos blaus de les Nacions Unides. Aquesta pàgina de la història moderna (l’episodi més brutal i significatiu de la guerra del Balcans) ha estat reproduïda a la nova pel·lícula de la Jasmila Zbanic, una cineasta bosniana que es va consagrar internacionalment amb la magnífica Grbavica, que aconseguí el 2006 l’Ós de Berlín. La càmera segueix la missió desesperada –i contra rellotge- de l’Aida (una impecable Jasna Duricic), una mestra reciclada en traductora de l’ONU, que malda per salvar la vida de la seva família. Aquest personatge és fictici, però hi desfilen personalitats verídiques, com el sinistre Ratko Mladic, el cervell de la matança, i el resultat final traspua un naturalisme tan intens com demolidor (en molts fragments tenim la sensació d’estar davant d’un documental). El malson esdevé realitat en una panoràmica esfereïdora que ha estat plasmada amb una tensió narrativa impressionant. Les seves imatges, sagnants i desoladores, regalimen una angoixa feridora i ens capbussen en el cor de l’horror amb una cruesa absorbent. Quo Vadis, Aida? ha estat titllada de maniquea; és cert que en algun moment voreja la caricatura d’algun personatge serbi, però la mirada de l’autora de Sarajevo sap traduir primordialment un esperit necessàriament crític (la neutralitat és impossible) amb una sagacitat devastadora i una posada en escena immaculada i aclaparadora. Un altre títol memorable i imprescindible que ha inspirat el conflicte bèl·lic dels Balcans (recordem perles com Antes de la lluvia, En tierra de nadie i, sobretot, La mirada de Ulises).