Diu Mont Plans (Artés, 1948) que no li agrada assenyalar que és seva la idea de Cadires (o d’altres muntatges com Chaise Longue del 1997 o Sembla que rigui del 2016), sinó que prefereix ser «la que enreda la troca». Cadires és «un somni» de fa molt de temps, sorgit de les ganes de voler «escriure una obra protagonitzada per dues persones grans, perquè no es fan gaire coses parlant d’aquest tema». Estrenat a l’octubre en el marc del Festival Lola d’Esparreguera, aquest espectacle de creació pròpia es pot veure avui, demà i diumenge al teatre de l’Aurora d’Igualada.

Finalment, Cadires, sorgit després d’un llarg procés, «tracta de dos avis, que passem de 70 anys, que intenten tirar endavant una obra de teatre. Així que esdevé un homenatge al teatre, amb tota la crítica que hi pot haver, i a la gent gran. O sigui, als actors que han esmerçat tota la vida en aquesta professió». Plans admet que no és «una obra convencional, perquè té un punt màgic. És ficció, però no és ficció. És realitat, però no ho acaba de ser. És un punt mig i, de fet, el públic pot jugar a esbrinar què és veritat i què és mentida». I també subratlla que l’espectador podrà trobar moltes capes de lectura: «com més t’agrada el teatre, més hi veuràs miralls sobre el què coneixes del tema».

El primer que va fer l’actriu artesenca per tirar endavant el projecte va ser anar a buscar l’Oriol Genís. Els dos actors són icones de l’escena teatral catalana: Plans, reconeguda enguany amb el Premi Cultura de Regió7, va iniciar-se professionalment amb La Cubana, i va seguir a Dagoll Dagom i altres muntatges de petit i gran format; Genís, per la seva banda, té una extensa trajectòria al TNC, Teatre Lliure i, recentment, a la sèrie Com si fos ahir. Els dos actors havien treballat junts al Nacional, «i des del primer moment ens vam avenir de seguida. També, fent temporada a Madrid, vam compartir el pis tres mesos, i tenim una relació d’amistat, que inclou la seva dona». Però és que, a més, a Plans li agradava molt com l’actor «fa els avis. Als 50 anys no tothom pot fer d’un avi de 80 i que no es vegi fals. És un camaleó, supergenerós a l’escenari pel bé del personatge».

Però, més enllà de l’actor per interpretar un paper, l’artesenca necessitava un company per involucrar en el projecte, «i el joc ha durat molts anys». També els calia algú que assumís la direcció: primer va voler sumar-hi Marília Samper, però després d’una prelectura del text els va anar a buscar Albert Arribas, «que és un director jove, controvertit, que fa coses molt estranyes, com obres que duren sis hores. I li va agradar això nostre. Hem fet bastant el que hem volgut, però ens ha ajudat molt i ha posat els punts sobre les ís davant de les idees desllorigades per la passió. Nosaltres ens esforcem per ser honestos amb la feina i el nostre públic».

Cadires s’emmiralla en Les cadires de Ionesco, ja que en aquesta obra del teatre de l’absurd dos vells expliquen històries d’amor, sexe, suïcidi, soledat, pena... «de quan parles i no t’escolta ningú», detalla Plans. Però Cadires va sorgir en el procés de creació perquè, al cap i a la fi, és un element «que hi ha a tots els teatres. Amb una sola cadira ja tens muntada una escenografia. Dues és tot el que necessites per parlar amb una altra persona. De fet, nosaltres no portem cap mena d’escenografia al teatre: agafem dues cadires que trobem. És una producció molt humil».

Van fer una prèvia a la Beckett de Barcelona, i el públic va valorar el fet de tenir-los a tocar. Van estrenar a La Passió d’Esparreguera, i el públic va dir que era impressionant veure’ls sols al gran escenari. «Que bé poder crear sempre un punt de connexió», remarca Plans.