L’essència de cada obra arquitectònica és única i cadascuna té les seves particularitats. En el cas de casa nostra, aquests elements diferenciadors són reconeguts en la Mostra d’Arquitectura de les Comarques Centrals. El desembre passat s’ha celebrat la 8a edició, impulsada pel Col·legi d’Arquitectes de la regió, que ha distingit 7 obres d’entre les 66 presentades. Totes les triades, tot i ser aparentment diferents, coincideixen en un element: respecten la preexistència i el futur. «La Mostra destaca la qualitat arquitectònica, el civisme i els valors ambientals que ofereixen», apunta el president del jurat, Jordi Ludevid.
L’arquitectura de la regió no té unes característiques particulars per si mateixa, a banda de la confluència de corrents que s’estilen en l’actualitat. «De la mateixa manera que l’arquitectura del nostre passat recent està lligada a la forta industrialització del segle XIX, i el seu origen en la força hidràulica dels nostres rius, amb arquetips molt nostrats com les colònies industrials, i el modernisme com a estil expressiu d’aquella nova burgesia, l’arquitectura actual es basa en el reconeixement del lloc i l’adaptació a l’entorn», explica el secretari de la Demarcació de les Comarques Centrals del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Enric Masana.
"La Mostra destaca la qualitat arquitectònica, el civisme i els valors ambientals que ofereixen"
Per tant, un dels fonaments de la tasca dels arquitectes és el respecte a l’espai que envolta l’obra i a la preexistència. Per aquest motiu, l’arquitectura actual estableix un diàleg entre els elements que ja hi ha i el projecte a fer, en el qual s’ha de compaginar l’estètica amb la funcionalitat, aprofitant les noves tecnologies.
En el cas d’haver de fer recuperacions patrimonials, els arquitectes busquen allunyar-se del mimetisme, de la rèplica. «Intervenir dintre d’un patrimoni edificat seguint les mateixes pautes constructives quan aquest està malmès no té sentit amb les tecnologies actuals», argumenta Masana.
En són dos clars exemples dues de les set obres seleccionades per la mostra, la torre de Merola de Puig-reig i l’hotel Somiatruites d’Igualada. En el cas de la torre, hi ha una contraposició de dos materials: la pedra, el material original, i la fusta, el nou. Aquesta simbiosi «permet mantenir el record històric i reproduir la volumetria amb materials absolutament contraris que li donen un caràcter unitari».
"Si volem que un edifici miri cap al futur, hem d’intentar que tingui una demanda energètica mínima i que sigui autosuficient"
Tant en recuperacions històriques com en els nous dissenys, la fusta cada cop és més comú i, per Masana, es perfila com el material del futur, sobretot per la seva sostenibilitat. «El teníem oblidat, però, amb el temps, s’ha convertit en protagonista», puntualitza. Les seves característiques de resistència i aïllament, juntament amb el seu caràcter de material renovable i reciclable, fan rellevar d’altres que han decaigut, com els plàstics.
En aquest sentit, el sector busca reduir el seu impacte mediambiental, sobretot, en les noves construccions. «Si volem que un edifici miri cap al futur, hem d’intentar que tingui una demanda energètica mínima i que sigui autosuficient», puntualitza Masana.
A curt termini, el sector també té la vista fixada a millorar una carència que ha posat en evidència la pandèmia, el model d’habitatges actual. «Hem de pensar en edificis que tinguin més espais comuns de convivència veïnal i, a la vegada, una part exterior privada», diu.
La torre de Merola de Puig-reig
Aquesta torre és una part de les restes del castell de Merola, situat al sud de Puig-reig. Són datades a finals del segle XIII i catalogades com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
Els terratrèmols del segle XV a Catalunya la van malmetre, fins al punt de quedar-hi dempeus únicament una cara de l’estructura. Un despreniment el 2016 va posar en alerta l’Ajuntament de Puig-reig. Es va plantejar una reforma amb dos objectius clars, consolidar les restes que hi han perviscut i reforçar l’estructura medieval. Fent servir la fusta com a material principal, s’ha elaborat una estructura amb divuit perfils de secció quadrada que ressegueixen el perímetre del mur de pedra. «La fusta és un material que encaixa perfectament a la zona on se situa la torre», assegurava l’arquitecte de l’obra, Carles Enrich, durant la seva inauguració el 3 de juliol del 2021.
Així, s’ha aconseguit estabilitzar la històrica torre, i, conseqüentment, recuperar-la. S’hi ha creat una escala interior que reprodueix els tres nivells originals, la qual cosa permet ascendir-hi. El jurat de la Mostra ha valorat la recuperació de l’espai fent servir la fusta, que ha permès afegir-li la funció de mirador.
L'hotel Somiatruites d'Igualada
L’hotel Somiatruites s’ha construït al barri del Rec d’Igualada, conegut pel seu passat industrial. Aprofitant l’estructura d’una antiga adoberia, que suposa la planta baixa i part del primer pis de l’edifici, s’hi ha construït una superfície metàl·lica lleugera que ha permès acabar la primera planta i obrir-ne una altra. La Mostra en destaca «el diàleg enriquidor amb l’entorn».
A l’interior, es manté l’essència de l’adoberia que tant caracteritza l’edifici. S’hi evidencia un joc amb la pell, la fusta i la llum en tots els espais. Les habitacions destaquen per ser espais multiusos. A banda de la seva funció tradicional, poden servir com a possibles sales d’estar o de reunió, ja que el llit s’amaga al sostre i la taula també desapareix.
A la coberta hi ha un dels encants d’aquest indret: un hort. Aquest espai permet l’aïllament tèrmic de l’edifici i proveeix d’aliments de quilòmetre 0 al restaurant Somiatruites.
Casa 905 d'Igualada
El jardí és un dels punts clau d’aquest projecte situat al número 16 del carrer de Capellades d’Igualada. La relació que estableix amb l’interior, ja que contacta amb la zona exterior a través de la galeria que rodeja el cos central, l’ha fet destacar entre les obres presentades a la Mostra.
«A través dels grans finestrals de la galeria, a l’hivern pots veure el jardí completament i a l’estiu l’apropes, ja que les parts opaques són corredisses i s’obren de bat a bat», explica Xavier Ros, d’Harquitectes. A l’hivern, aquestes grans obertures també permeten captar la radiació solar a ponent.
Inicialment, el projecte preveia una casa més gran on la galeria perimetral es convertia en un espai entremig, amb usos complementaris. Llavors, les parts principals de l’habitatge se situaven al nucli.
Posteriorment, per adequació pressupostaria, la superfície va quedar limitada, i en el cos central van quedar diversos banys, habitacions i una escala, i es va deixar les zones comunes a la galeria. A l’exterior, envolta aquesta casa, que s’ha situat a l’est de la parcel·la, una tanca opaca d’uns dos metres.
Renaturalització del riu Llobregat al seu pas per Sallent
«La intervenció està al servei d’una estratègia urbana de connectar i acostar la ciutat al riu, respectant la seva biodiversitat i proporcionant nous usos a la llera». Aquest és un dels arguments que, per part del jurat de la Mostra, cal destacar de la intervenció sallentina.
Busca renaturalitzar el riu Llobregat al seu pas per Sallent, i, al mateix temps, pretén retornar la identitat a un lloc que havia perdut la seva relació amb l’ecosistema fluvial. S’aconsegueix el retrobament del riu amb les característiques del seu entorn.
S’hi ha intervingut pensant en les noves condicions climatològiques, sempre tenint present lògiques naturals que permeten la resiliència del paisatge amb el pas del temps.
Habitatge unifamiliar de Sant Fruitós de Bages
Aquest habitatge unifamiliar situat al carrer de Pere Clapera de Sant Fruitós és peculiar per la privacitat que genera la seva estructura als seus habitants. Es planteja en planta baixa i es va pensar en un model que es tanca al carrer i s’obre al pati interior. Això permet potenciar la sensació d’intimitat. De fet, és el principal element que destaca el jurat de la Mostra.
Les obertures i finestres també són un element rellevant d’aquest edifici. Cadascuna està pensada per obtenir la millor il·luminació possible i manquen finestres a les façanes que toquen a l’exterior. Això s’ha contrarestat amb obertures situades en punts estratègics que permeten l’entrada del sol, però que van lligades amb la idea de tancar l’habitatge a l’exterior.
Part d’aquestes se situen a la façana sud. A través d’una volada permeten que el porxo de la casa estigui protegit de la incidència solar durant l’estiu. Així mateix, afavoreixen els guanys tèrmics a l’hivern, fet que redueix la despesa en calefacció. També hi ha obertures situades al sostre. «Totes varien i cadascuna aporta una lluminositat diferent», apunta un dels arquitectes del projecte, Jordi Grané.
Es tracta d’un edifici amb una part de dins que destaca per l’absència de revestiments, que han estat només necessaris per aïllar-se de l’exterior. A l’exterior, el formigó i la fusta generen contrastos. «Encara que el formigó generalment té una aparença freda, la fusta contraresta aquesta sensació», assegura Grané.
