Li deien Demetri i Mig per la seva baixa estatura. Era l’acomodador del Camagüey, local de reestrenes del barri d’Hostafranchs. L’edifici el va fer construir un indiano als anys 20. Per això la façana era més o menys modernista, rematada per una torre amb teuladeta de rajola verda lluent i un parallamps esmotxat. Es va inaugurar amb Els quatre genets de l’Apocalipsi, i el públic, tant el masculí com el femení, va descobrir un noi italià que es feia dir Rudolph Valentino i lacerava els cors tan sols amb la mirada. L’indiano es va cansar del negoci ben aviat i, a principi dels anys 30, amb l’arribada del sonor, el local es va rebatejar com a Select, en mans de dues conques escardalenques, les germanes Paderral, que, després de la guerra, no hi volien passar cap pel·lícula que fos qualificada de 4 -«gravemente peligrosa»- per la censura eclesiàstica. Els majors èxits que van presentar foren Marcelino pan y vino, que deixava corpresos els espectadors quan el Crist desclavava la mà per agafar les viandes que li oferia el nen dels frares, i Els deu manaments, que els deixava bocabadats quan en Charlton Heston separava les aigües del Mar Roig perquè els israelites poguessin passar eixuts.
Centrem-nos en el Demetri. Val a dir que feia la feina sense escarafalls. Ni semblava un caporal del cigró, ni enfocava la llum a les parelles de la darrera fila, ni escridassava les corredisses dels nens pels passadissos. Com que la setmanada era magre i el públic dels locals de segona no era gaire propici a les propines, el Demetri arrodonia el sou venent cacauets, caramels i d’altres llaminadures als entreactes dels programes dobles.
Els dies de festa, quan el cinema estava gairebé ple, hi havia hagut algun aldarull. Fins i tot un dia es va haver d’aixecar el Nesples, el policia del veïnat, a fer honor al mot i treure del galliner una colla de galifardeus que abocaven una paperina de mongetes calentes a baix al pati de butaques, tot fent veure que gitaven. Però el més normal, els dies laborables en els quals l’assistència curtejava, era que tot fos com una bassa d’oli, que els homes grassos ronquessin a gust, les fadrines xerressin en veu baixa i els nens es posessin drets sempre que el bo empaitava el dolent a ungla de cavall.
Un bon dia del mes de maig, mes de les flors, en Demetri va notar una cosa estranya a la platea. Un home de mitjana edat anava d’un seient a l’altre, fins que va seure al costat de l’única dona sola. Al cap d’uns minuts, la dona es va aixecar d’una revolada i es va endarrerir unes quantes files. Ell va esperar una estoneta i també s’alçà per posar-se-li de nou frec a frec. Llavors, en Demetri s’hi va apropar i va enfocar la llanterna just en el moment en el que la grapa del perdis pujava muntanya amunt. «Surti d’aquí, faci el favor!», li va dir amb prou educació. L’altre el va seguir fins al hall. Allí se li va plantar al davant amb aires de fatxenda. «Tu què vols, esmirriat?». El Demetri li va respondre amb un cop de genoll a l’engonal que el va agemolir com un cuc, seguit d’un repic amb la llanterna tancada al puny que el feu caure de genolls. La taquillera va ofegar el crit.
Des d’aquell dia, el Demetri es va enlairar un pam. Les mestresses el van obsequiar amb un rellotge de pulsera que els hi rondava per algun calaix i la taquillera se’l mirava d’una altra manera. Però va passar el temps i poca cosa més. Dilluns, canvi de programa.
