En els anys de la guerra freda, l’anomenada Alemanya Democràtica era un país que pràcticament només sortia en els mitjans de comunicació quan excel·lia en els Jocs Olímpics, el seu gran trampolí propagandístic. Però, després de la caiguda del mur de Berlín, el novembre del 1989, hem pogut conèixer el vessant tenebrós d’un sistema totalitari i el cinema també ha contribuït decisivament a difondre aquesta realitat fosca. Good Bye, Lenin! (Wolfgang Becker, 2003) i La vida de los otros (Florian Henckel von Donnersmarck, 2006) són, probablement, els títols més coneguts que han possibilitat aquesta aproximació crítica a un passat històric. L’espia honest incideix en aquesta mateixa línia reflexiva i té molts punts de contacte amb el segon film esmentat. El llargmetratge s’inspira en un afer verídic i s’apropa a un jove i brillant científic, Franz Walter (un sobri i penetrant Lars Eidinger), que és captat pel Ministeri per la Seguretat de l’Estat, més conegut com l’STASI. Un inici fulgurant d’una prometedora carrera professional que es frena dràsticament quan el nostre antiheroi es qüestiona l’ètica (la manca d’ella, més aviat) del seu ofici i quan és conscient que la seva nova missió pot enfonsar la vida de la seva propera víctima, un popular futbolista que es va exiliar per raons polítiques. Franziska Stünkel construeix un thriller polític sec i concís que defuig els ingredients narratius i dramàtics més cridaners. No hi trobarem, doncs, ni una trama alambinada, ni espectaculars seqüències d’acció, ni cap indici de glamur. La directora germànica s’ha decantat de manera valenta per un cinema d’espionatge d’autor. Una radiografia claustrofòbica i freda que transcendeix els límits geogràfics i temporals, i recull minuciosament els codis immorals i despietats imperants en qualsevol dictadura. I culmina coherentment amb un dels finals més ombrívols dels últims anys.
