La figura excelsa de Paul Schrader ocupa un lloc preferent en la història del cinema nord-americà rodat en el darrer mig segle.

Va escriure els guions de clàssics com Taxi Driver i Toro salvaje (ambdós signats per Martin Scorsese), i com a realitzador ha desenvolupat una filmografia eclèctica i irregular, però farcida de títols portentosos i memorables: American Gigolo, Mishima, Possibilitat d’escapar, Aflicció… La millor versió d’aquest potent creador torna amb el seu darrer projecte, El contador de cartas. El seu personatge central, William, és un exmilitar traumatitzat per un passat brutal que, després de complir una llarga condemna a la presó, es converteix en un jugador professional. L’autor estatunidenc ha tornat amb una proposta summament personal en què recupera les seves inquietuds més recurrents (la culpa i la redempció). Unes obsessions directament relacionades amb la seva trajectòria personal: va rebre una educació calvinista intransigent i no va trepitjar una sala de cinema fins als 16 anys. William (un sobri i impecable Oscar Isaac) s’erigeix en el prototip de l’antiheroi que presideix el cinema de Schrader: un home que arrossega un turment interior i que troba en l’amor la força per alliberar-se definitivament. La magistral Pickpocket (1959), del seu adorat Robert Bresson, torna a exercir una influència poderosa i la seva petjada és evident en la delicada i evocadora seqüència final. L’artífex d’El reverend eixampla en aquesta ocasió la dimensió moral del seu cinema amb una reflexió col·lectiva i crítica sobre les vulneracions dels drets humans comeses per l’exèrcit dels Estats Units. El contador de cartas ens embolcalla amb una atmosfera nocturna i sensitiva, en què una realització elegant i madura penetra subtilment en les tensions d’uns personatges que cerquen desesperadament una segona oportunitat.