La màgia és aquell art que justifica que, a vegades, hi ha coses que simplement no tenen explicació. Desapareixen persones, els objectes es transformen i surten coloms de dins dels barrets. Aquests i molts altres trucs van ser els que, ahir, es van poder veure en la desena edició de la Nit dels Genis al teatre Kursaal de Manresa.

Malgrat que les condicions per celebrar els 10 anys no eren les millors, l’espectacle, àgil i amè, va comptar amb mags italians (Alessio Masci), russos (Vadim Savenkov i Vadim Gordeev) i, fins i tot, finlandesos (Hannu Juntunen). Els encarregats d’obrir i tancar la gala van ser els catalans Dídac Hospital, d’una banda, i el mag Ramó, de l’altra. Enguany, però, sense cap maga.

Durant l’espectacle, el públic que omplia la platea va poder gaudir de trucs de tot tipus: des dels més clàssics com separar i tornar a ajuntar el cos d’una persona fins a d’altres més inusuals, com ara fer desaparèixer la gravetat de l’escenari de manera que objectes i persones comencessin a volar. Tot plegat acompanyat d’una música i una il·luminació que van jugar un paper molt important en cada petita representació dels mags.

Els canvis d’escenari

Cada petita funció va tenir uns 10 minuts de durada aproximadament. Entre una i altra, calia recollir l’escampada d’estris que cada mag feia a l’escenari i preparar-lo per a la propera representació. Era en aquests moments quan apareixia la que segurament va ser l’estrella de la nit: Pau Borrell. Va començar exercint de DJ abans que comencés l’espectacle i, al llarg de la nit, va anar guanyant protagonisme. D’aquesta manera, cada canvi d’escenari es convertia en un veritable pati d’escola amb els intents de l’animador d’executar trucs de màgia sense gens d’èxit i provocant escenes hilarants que feien esclatar de riure el públic.

Tornant als que sí que en sabien, de màgia, un tret comú entre tots els participants va ser l’ús del llenguatge no verbal. La Nit dels Genis és un espectacle internacional i, per tant, l’accentuada gesticulació és crucial per captar l’atenció del públic i fer-li entendre què passa en tot moment, però alhora distreure’l perquè miri cap allà on no ha de mirar. I és que, precisament, aquest mutisme fa que la màgia sigui tan universal: tothom la pot entendre i gaudir des de qualsevol racó del món.