Està encantat de fer bolos pel país (diumenge al Kursaal de Manresa), encantat de la resposta del públic («és meravellós veure com valoren l’esforç») i encantat d’un personatge «exigent»: un actor també anomenat Joan Carreras que s’enfronta al repte d’interpretar el despietat Ricard III de Shakespeare. Aquest Joan Carreras «alternatiu» li ha donat moltes alegries al Joan Carreras «real» des de l’estrena d’Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) al festival Temporada Alta, el desembre del 2020. L’actor -el de carn i ossos- feia temps que buscava enfrontar-se a un monòleg, que se sentia preparat per córrer el risc. I es va trobar amb l’autor i director uruguaià Gabriel Calderón i amb aquesta obra: «i em vaig enamorar de Calderón [que també el dirigeix] i del text, que és una bogeria fantàstica».
I li ha sortit rodó: premi Max i Butaca, per exemple.
L’obra m’està donant moltes alegries. Un gust no amarga a ningú!. Els premis són com un copet a l’esquena que et diuen, ‘Joan, vas bé’. L’obra està ara de gira per Catalunya i després viatjarem per l’estat, amb la versió en castellà.
I entremig prepara Macbeth de Ionesco, al TNC.
Exacte!. Entre setmana estudio i el cap de setmana actuo. Tinc el cap ben entrenat!. Espero que no se’m barregin els textos...
Els espectadors quedarien distrets....
Podria ser digne de veure’s! (riu)
En què s’assembla un actor a un porc senglar, més enllà de ser l’animal heràldic de la casa dels York?
(Riu). El protagonista el fa servir com analogia interpretativa, com a mètode actoral: s’imagina un animal que li serveixi per a compondre el personatge de Ricard III. Els porcs senglars són animals poc glamurosos, que brutegen,i que es tornen perillosos quan els fereixen.
I què hi ha del Joan Carreras real en ‘alternatiu’?.
Puc assemblar-me en l’amor que sento per l’escenari. Aquesta és una professió prou vocacional en la qual has de saber aguantar els mals moments i assumir amb naturalitat els bons. És una manera de viure. I en res més. El Joan Carreras ‘alternatiu’ és un pobre desgraciat, un estúpid que defensa el teatre amb prepotència i que acaba sol.
Com el personatge que prepara a l’obra, Ricard III de Shakespeare.
Sí, que va pagar un preu altíssim per una ambició malsana pel poder.
El Joan ‘alternatiu’ porta tota la vida fent papers secundaris.
Sí, i com diu a l’escenari, quan ha fet de protagonista ha estat ‘en obres de merda’. Ara, té l’oportunitat de demostrar qui és amb Ricard III. I la seva ambició és paral·lela a l’ambició de Ricard III per ser rei.
Ricard III és una excusa?
És el pretext per parlar sobre el teatre a través d’un actor ambiciós, que foragita la companyia, que vol fer tots els papers de l’auca perquè considera que ningú ho farà tant bé com ell, també els femenins, dels quals està enamorat tot i ser un misògin, un masclista... Vol demostrar que és millor que ningú.
Un malentès cant d’amor a la professió?
Un cant d’amor al teatre fet pel cantant que més desafina, sí. Però se l’estima tant que és capaç d’emportar-se un quants cadàvers per demostrar aquesta passió i la necessitat d’existir del teatre. Hi ha amor, humor, mala llet... el protagonista té arestes fosques però també lluminoses i t’asseguro que en diu de molt grosses, de l’alçada d’un campanar.
O sigui que és un personatge agraït.
Sí, i tant!. I quan està ben dirigit, com és el cas, és fantàstic. Amb un monòleg estableixes una complicitat amb el públic que acaba tirant per terra la quarta paret. Aquest és un personatge polièdric, que no té una sola capa, que bombardeja el teatre però amb el qual públic empatitza perquè li veu el llautó.
Un cretí que acabes estimant?
Just!. Cretineja però l’entens.
Quants companys s’ha trobat amb aquesta passió i ambició desmesurada?
Com aquest cap (riu). Però sí que hi ha divismes mal col·locats que provoquen més llàstima que una altra cosa. Jo crec que sovint es tracta d’una qüestió provocada pels nervis que comporta aquesta feina. Una mala gestió de la por.
Perquè el teatre també té el seu cantó fosc, l’enveja, el fracàs...
Sí. Hi ha gent que es passa la vida esperant una oportunitat i si aquesta no arriba o no com l’espera, l’ànima de la persona es torna càustica, àcida, s’enfosqueix. És des d’aquesta acidesa que parla del teatre.
Com a la vida mateixa.
Exacte. Si la vida no para de donar-te hòsties l’ànima al final s’enfosqueix, és inevitable.
