E l cinema gastronòmic ha esdevingut en les últimes dècades un veritable subgènere, i ha configurat una llarga i distingida filmografia farcida de perles: El festí de Babette (Gabriel Axel, 1987); Comer, beber, amar (Ang Lee, 1994), i Ratatouille (Brad Bird, 2007) són alguns dels títols excelsos que cap amant del cinema …i del bon menjar no es pot perdre. Delicioso no assoleix el nivell d’aquestes cintes, però s’erigeix en una altra proposta notable i recomanable del cinema culinari. La pel·lícula recrea una pàgina històrica poc coneguda: el naixement dels primers restaurants. El nostre atípic heroi, Pierre Manceron, és un cuiner valent i creatiu que en la França de les darreries del segle XVIII, després de ser acomiadat pel prepotent aristòcrata a qui servia, s’independitza i munta un negoci propi amb l’ajut d’una dona enigmàtica i del seu fill.
Éric Besnard ens ha regalat una crònica lluminosa i relaxada que sobresurt especialment perquè sap teixir un cant a la llibertat que està desproveït de qualsevol tipus de grandiloqüència. Les trajectòries individuals dels protagonistes s’entrellacen fluidament amb un destí col·lectiu: l’esclat trencador i subversiu de Pierre i el seu equip, que es concretarà en un restaurant obert a totes les classes socials, connecta prodigiosament amb l’esperit transgressor que està a punt de generar la Revolució Francesa, el 1789. Història i gastronomia, comèdia entremaliada i drama social, es fusionen en una aventura plaent i perspicaç. Isabelle Carré i Gregory Gadebois són els formidables intèrprets d’aquest Delicioso, tendre i mordaç alhora, que se’ns ofereix com un plat saborós que no podem rebutjar. Una evocació indirecta però genuïna, encertada i festiva d’una pàgina històrica transcendental: el cinema francès recordant la seva Revolució amb una mirada carregada d’un sarcasme efervescent que ens pica contínuament l’ullet.
