La carrera de Kenneth Branagh com a director va començar amb el llistó molt alt amb la versió de Henry V, que el va convertir en l’adaptador oficial de Shakespeare durant gairebé dues dècades. De fet, les seves mirades a Molt soroll per a res i Hamlet continuen imbatudes en el seu terreny, i fins i tot es va atrevir a fer fusions com la que plantejava la infravalorada Treballs d’amor perduts. Però va arribar el dia que Branagh va voler agermanar el seu estil amb el de Hollywood, i l’aposta li ha sortit regular. En alguns casos, millor del que s’ha dit (Thor, que és molt hereva de les seves adaptacions de Shakespeare) i en d’altres, molt pitjor de l’esperat (Jack Ryan, Asesinato en el Orient Express).

Sigui com sigui, no és un fenomen nou a la seva filmografia que alterni produccions d’encàrrec amb d’altres de més personals que prestigien el seu nom. Una bona demostració és Belfast, el seu darrer treball. Rodada immediatament després de Muerte en el Nilo, que acabarà arribant després pels ajornaments pandèmics, s’ha convertit en el títol que millors crítiques li ha reportat des de fa uns quants anys, arribant a aspirar a set Globus d’Or. I no és estrany, perquè és una petita gran pel·lícula on Branagh evoca alguns ressons de la seva infantesa i els erigeix en contrapunt de les profundes transformacions socials que li va tocar viure.

El film s’ambienta a la ciutat del títol a finals dels anys 60, en un barri obrer on la supervivència està directament relacionada amb el context polític. El protagonista és Buddy, un nen que comença a constatar de què anirà la seva vida si no aconsegueix anar més enllà de les aspiracions que li pertocarien per classe. Per assolir els somnis té la complicitat dels pares i els avis, persones treballadores que intenten que els seus nombrosos problemes no perjudiquin la manera que té Buddy de veure el món.

Plantejada com un viatge als moments d’un mateix en què es pren consciència de la realitat adulta, Belfast funciona molt bé com a retrat íntim d’una família però també com a recreació d’una era que va marcar un abans i un després per a molta gent. Està rodada amb contenció i atenció al detall, utilitza amb mestratge la banda sonora (de ni més ni menys que de Van Morrison) i compta amb la complicitat d’un esplèndid repartiment que inclou Jude Hill, Lewis McAskie, Jamie Dornan, Judi Dench, Ciarán Hinds, Lara McDonnell, Gerard Horan, Turlough Convery, Sid Sagar, Josie Walker, Chris McCurry, Colin Morgan, Freya Yates, Nessa Eriksson, Charlie Barnard i la protagonista de la sèrie Outlander, Caitriona Balfe.