Aquella nit de finals d’hivern dels anys 60, en Ton sortí de casa per anar a fer un cafè i treure’s del damunt un avorriment que es convertia en angoixa. Va aprofitar que la mare dormia escarxofada a la butaca davant de la televisió, per esmunyir-se escales avall. Del Born a la plaça de Sant Domènec, va veure una cua de gent que volia entrar al Conservatori. S’hi va apropar, hi feien el Hamlet, de Grigori Kozintsev, en una sessió de cinefòrum conduïda per en Miquel Porter Moix. La sala estava plena, i el personal de fora demanava entrar, ni que fos per restar drets als passadissos. En Marià, gerent del cinema municipal i propietari de tots els altres de la ciutat, donava explicacions a tort i a dret, aclaparat per l’èxit de la proposta. Ton aprofità l’avinentesa per colar-se per la porta del bar. Com que no trobava lloc a platea, va pujar a les llotges del primer pis.

Després de la presentació d’en Vicenç Comes, va enraonar en Porter Moix i , gràcies a ell, tothom es va assabentar que Kozintsev havia rodat un altre Shakespeare, El rei Lear, i també una adaptació d’El Quijote. Quan es van apagar les llums, en Ton obrí la porta d’una llotja i es va recolzar a l’envà, disposat a veure dret tota la pel·lícula. Però els seus ulls es van fixar en una noia que estava asseguda al davant. De perfil semblava molt bonica, però quan es va girar per veure qui havia entrat, en Ton va sentir unes fiblades al cor com no havia experimentat mai. Era una noia rossa, d’ulls blaus, mirada tendríssima i expressió celestial. En Ton pensà que mai més veuria una noia com aquella i, malgrat que ell era lletjot i escanyolit, decidí que faria els possibles per parlar-hi.

A la sortida del cine, una bona colla va anar a Las Vegas a fer els comentaris amb més llibertat, encara que el Quimet ja sabia que un guripa de la secreta que tothom coneixia ronsejava per allí. En Ton també s’hi va apuntar, darrere la meravellosa. Asseguts al voltant de les taules, alguns deien la seva amb més o menys encert. Va arribar el moment en què ella va gosar fer una petita observació i a en Ton li va semblar intel·ligentíssima. De matinada, la nit la va engolir.

Els dies següents, sense saber-ne ni el nom ni per on vivia, en Ton va recórrer tota la ciutat. Va anar a tots els cines, fins i tot al Goya, va preguntar a tot déu, va esbossar teories, va encetar investigacions, va caminar amunt i avall pel Passeig i el Guimerà, va fer de sentinella a les cantonades de Sant Miquel, va baixar de la plaça Major a la Seu. Res.

La mare d’en Ton va morir d’una feridura al cap d’un any i escaig. Ell es va trobar sol, però amb la sorpresa d’uns calerons que no esperava. D’un rampell, se’n va anar a Nova York per obrir-se al món i deixar aquell ambient que l’ofegava. No va tenir sort. Es va haver de dedicar a la neteja de magatzems al Bronx per uns pocs dòlars i a viure de rellogat amb un camell. Una nit de dissabte, que havia cobrat la setmanada, dos ionquis el van cosir a ganivetades per atracar-lo. Un bon samarità el va ajudar a arribar a l’hospital, però va anar regant el camí amb massa sang. Hi havia hagut una baralla de bandes a Lafayette, i els passadissos estaven plens de llits amb ferits que gemegaven i dones que xisclaven. A en Ton el van abandonar vora la porta, sol, sense ni una manta que el cobrís. S’estava escolant. De fora va entrar una noia rossa, molt bonica. Li va agafar la mà i li va dir: «Vine amb mi. No tinguis por».