Joan Francesc Vidal Jové: biografia de l'oblidat traductor al català de l'Ulisses

Amic d’il·lustres manresans com el periodista Josep Maria Planes, els polítics Joan Selves i Carner i Francesc Farreras i Duran i el promotor cultural Ignasi Armengou, Vidal Jové va conèixer en la pròpia pell la turbulenta vida cultural i política de la Catalunya que aspirava a significar-se en l’Espanya republicana, i va conèixer també la crueltat de la batalla fratricida de les esquerres. Més tard, necessitaria l’ajut dels que havia salvat de la massacre per sobreviure en un país que ja no reconeixia. Vidal, un entusiasta de la literatura, a la qual hauria dedicat la seva vida en una Catalunya sense tantes adversitats, es va veure arrossegat a la política per l’estima al país i pel seu compromís social i amb els amics. A ell, que en una carta familiar del novembre 68 farà balanç assegurant que «no crec que mai ningú hagi cultivat com jo l’anonimat», les calamitats dels anys 30 li van deixar un pòsit de desengany i desil·lusió del qual mai no es refaria. «La sola generació que em sembla autènticament fracassada és aquella a la qual pertanyo», dirà en les seves memòries. 

La zona de les Fontetes, a l’actual Via de Sant Ignasi, el «paradís terrenal» de l’infant Vidal Jové Història Gràfica de Manresa

Oblidat per la memòria històrica tot i la seva rellevant aportació a les lletres catalanes i al seu paper en la seguretat durant la República, bandejat per anarquistes, independentistes i franquistes, tres fonts permeten reconstruir ara a Regió7 i per primera vegada la seva trajectòria: L’autobiografia titulada Històries del meu temps. Abans d’ara, amb què Vidal Jové va obtenir el segon lloc al premi Joanot Martorell el 1957 i que no publicaria l’editorial Selecta fins al 1970, en el que va ser l’únic treball original publicat en vida per Vidal Jové i que avui és pràcticament introbable; el relat amb què la seva filla, la psiquiatra Assumpció Vidal Parellada, va reconstruir el periple vital allà on el 1931 el deixa l’autobiografia; i els records d’Assumpció Vidal, a qui va poder entrevistar aquest diari poc abans de la seva mort, el 20 de desembre passat, als 93 anys.

La Manresa de la infantesa

Vidal Jové va néixer a Manresa en una família amb recursos el 1899 i als 16 anys, mort el pare, es va traslladar a Valls, on es va iniciar en la poesia

Tot i que Vidal Jové va marxar de Manresa als 16 anys, després de la mort del seu pare i ja no hi tornaria si no en molt comptades ocasions, guardava un gran record de la ciutat on va néixer el 13 de juliol del 1899. Desconeixem on viu els primers anys de vida, però als 9 la família es trasllada a una «casa de senyors» del Joc de la Pilota. La posició social del pare, advocat, «comprometia i obligava a moltes coses». Per això diu viure la infantesa en un món tancat a l’exterior, en què el castell i Puigterrà, «un grapat de terra roja poblat de casetes de gent pobra», «són l’ambient de pecat». Allà, Vidal, nen de bona família, pot fer allò «que mai no gosaríeu executar per la Plana o el carrer de Sobrerroca». Com ho fa a les Fontetes, on ara circula la Via de Sant Ignasi, i on «una adoberia de pells propera empastifava l’aigua i un trull d’olives feia més agre l’aire». Per al Vidal enclaustrat en una bona família allò era «la imatge del paradís terrenal».

Vidal es cria en un món en què «quan érem dins de casa érem terriblement dins. Érem fora del nostre segle. El mil vuitcents ens duia de la mà». L’evasió era la lectura, i «potser per això tota la gent de la meva edat començàrem fent versos. Escrivíem el que no podíem llegir». 

Joan Francesc Vidal va mostrar el seu desencís per l'època que li va tocar viure ARXIU PARTICULAR

Al batxillerat coneix un dels grans amics de la seva vida, Joan Selves i Carner, «grosset i esparpillat», a qui anomenaven «el pobre chico geométrico», potser per «les seves dificultats per resoldre els problemes de triangles». Vidal és conegut aquells dies com el «respetuoso y formal», com li canten amb mofa els més grans. Ja és un bon lector (Tolstoi, Ibsen, Goethe, Novalis, Nietzsche, «un aiguabarreig terrible i, sense cap dubte, indigerible») i fins i tot ha publicat alguna ressenya de ballet. «A l’Orfeó em consideraren com a cronista oficial i m’agafaren respecte», recordarà més tard. 

La mort del pare

Als 16 anys, Vidal perd el pare d’un atac de cor. La infantesa mor amb el pare. Els seus germans, Paquita, Josep, Teresita i Lambert, són més grans, i ja sense l’aixopluc patern, marxa amb la mare a Valls, on té tota la família. L’Alt Camp no és la ja més desenvolupada Manresa. Allà els seus oncles i cosins treballen el camp i miren amb recel el nouvingut de ciutat. La família és propietària de grans extensions de terreny de cultiu, «alguna cosa així com els cacics de la contrada». A Valls topa «amb l’espectacle de la naturalesa, però també amb el no menys colpidor del natural humà, que encara no m’havia ensenyat la vida», però també comença a sentir-se poeta. Les lectures de Victo Hugo i Musset l’empenyen a escriure i a signar a la revista local com a Joanot d’Arles. Carles Gerhard, més tard diputat i germà del reconegut músic, i el pintor Eduard Castells són algunes de les coneixences que l’omplen en la seva vida artística.

Amic d’infantesa de Joan Selves i Carner, és aquest qui l’introdueix en l’esfera política en favor del catalanisme i de l’obrerisme nacional

La mare també es consumeix a l’aixopluc d’un germà poderós, l’oncle Guillem, procurador, que guia el destí del seu nebot amb mà ferma. Li permet estudiar a Barcelona (no enginyeria, com voldria, sinó dret) sempre que pugui pagar-s’hi la vida. Haurà d’aprendre d’apotecari a Valls, perquè a la capital hi tindrà una feina segura. Arribat a Barcelona, el sorprèn aquella «porta d’Europa» per on entren els aires del continent. El segle XX ha trencat amb la vida a marxa lenta del dinou, encara «respectuós amb la parsimònia aristocràtica i tendra del segle anterior», i representa «un salt (...) autènticament mortal». «El món, fins aleshores tan simple, ben dosificat i ordenat amb tendresa», recorda, «se’ns aparegué revolt i cínic». 

Vida política

Vidal combina la universitat amb la feina en una farmàcia de barri i coneix una joventut «que era gairebé tota catalanista». El català «era el fons de la vida, l’essència d’existir, la independència de l’esperit». La Catalunya literària també despertava: «Les revistes naixien i morien plenes de noms que, avui encara, constitueixen l’orgull de la nostra llengua». Vidal escriuria per al Pla de Bages que dirigien Joan Selves i Francesc Farreras. Jaume Gras, amb qui compartiria responsabilitats a la Comissaria General d’Ordre Públic, i el pintor Joaquim Julibert són alguns dels grans companys del Vidal universitari.

Amb poc més de vint anys, Vidal Jové ha fet el servei militar, té el títol i també nòvia, Assumpció Parellada, estudiant i bibliotecària. És llavors que es retroba amb Selves i Carner, a qui no veia des dels temps de Manresa. Selves, amb molts d’altres, té una dèria al cap: fundar un nou partit, «acabar amb l’exclusivisme de la Lliga. Nosaltres volem que l’obrer català s’adoni del que és i del que això significa. Si vols ésser dels nostres en tornarem a parlar», li diu Selves. Vidal s’ho rumia poc, ja que aquella proposta «arrodonia totes les meves idees». 

Al mig, amb vestit fosc, Selves i Carner en la presa de possessió de Tomàs Ramon Amat (a la seva esquerra) com a comissari Arxiu Comarcal / Memoria.cat

Mentrestant, un altre amic manresà de la joventut, Francesc Casas, li obre la perspectiva. Li parla d’Eduardo Barriobero, d’Ángel Pestaña. Federalisme, anarcosindicalisme. Casas li diu que «no ens queda més recurs que pensar en Madrid. El socialisme és el règim de demà» i critica la visió de Macià. Ell i els seus, diu Casas, «volen fer política com si fessin Jocs Florals i el món està regit per l’economia». Vidal, amb el zoom ben obert, entra en política. 

El seu contacte amb l’obrerisme li permet distingir el tarannà català del de la immigració murciana, que agafa les regnes de les reivindicacions a Barcelona. Per a Vidal, «l’obrer català no aspirava a l’obrerisme, sinó a redimir-se d’aquesta fèrula (...) El programa català no era de millores, sinó d’independència econòmica». A més, Vidal considera que l’entesa amb el madrileny «era impossible». «Catalunya, que tenia les orelles obertes per a tot el món, les tenia closes per a entendre la lliçó d’unitarisme que, amb el millor esperit, Madrid li volia donar». Més endavant dirà d’Espanya: «Era un sergent que ens menava».

En els convulsos trenta, sorgeixen les milícies, però per a Vidal no deixen de ser «can Garlanda», «una història tristament còmica». Les bases del que havia de succeir estaven posades. Per al manresà «tota la política que succeí la Dictadura» de Primo de Rivera va ser «terrible i desorbitadament wagneriana». «Els homes de la meva època teníem tots els elements necessaris per comportar-nos com uns orats majúsculs». Espanya es consumia, i Catalunya també. «S’havia caminat massa enllà per fer marxa enrere», diu Vidal, que lamenta que «el pont entre el passat i el present no hi hagué manera de construir-lo». 

A Catalunya aquest malestar fa fracassar la Lliga, «que havia concentrat tot el que hi havia de bo i de català entre nosaltres. Tot just si uns homes independents d’esquerra havien restat honorablement al marge». 

A Espanya, el lerrouxisme es desmunta i engruixeix republicans i socialistes, diu Vidal. I a Catalunya apareixen «homes nous»: «alguns foren inspirats com a profetes; uns quants, pocs, excel·liren com a guiadors honorables; no pocs es cregueren apòstols; però molts no resultaren més que veritables energúmens». I així, «esmicolats els ídols, els déus moderns començaren llur pantomima».

La vida més enllà de la política, però, continua, i Vidal Jové es casa el 1924 amb Assumpció Parellada. Una festa de noces que va tenir un final abrupte. És el dia de Corpus. La parella celebra l’enllaç on residirà, a Sant Andreu, i ja casada baixa a Barcelona per a la processó, que aquell dia tindria un clar caràcter polític i patriòtic. Vidal i Jové i la seva dona viuen la festa a tocar de la catedral i seran enmig dels aldarulls quan apareixen les primeres senyeres. La policia els deté i acaben la nit a comissaria. 

Joan Francesc Vidal i Assumpció Parellada Arxiu familiar

Ja establert el matrimoni a Sant Andreu, d’on és la família de la dona, i on Assumpció Parellada hi dirigirà l’Escola Graduada Montessori. La parella tindrà dues filles: Teresa, nascuda el 1925, i Assumpció, el 1928. Vidal treballarà al despatx Bertran i Musitu (on coincideix amb el pare de la Falange, José Antonio Primo de Rivera) i com a secretari del Col·legi d’Arquitectes i assessor jurídic de la Cambra de Barcelona

La República

Arriba la República, que Vidal viu amb il·lusió, perquè «tothom tenia més del que havia somiat». Castella no és «enemiga», llavors, sinó «germana», més aviat «un germà gran, que no dolgué que conservés encara certes claus de casa». 

El juny del 1931, poc després de la proclamació de la República, Joan Selves i Francesc Casas diuen a Vidal que hi compten per al nou Govern de Catalunya, i és nomenat assessor jurídic en els debats sobre l’Estatut. És ell qui redacta les primeres ponències del que havia de ser el traspàs dels serveis d’Ordre Públic, la part del pastís que més reticències generava a l’Estat.

Responsabilitats de govern

El 1932, Vidal obté per concurs el càrrec de Secretari d’Ordre públic, que té una funció bàsicament administrativa, però un paper rellevant en la creació de l’Escola de Policia, el 1933. Aquell any hi ha una vaga de transports a Barcelona, dirigida per la CNT, i Vidal hi intervé suplantant els obrers en vaga amb els nous policies de l’Escola. Els anarquistes ja posen Vidal en l’ull de mira revolucionari. Amb el radical Miquel Badia ja com a Secretari General de Seguretat, nomenat pel comissari Joan Selves (també governador de Catalunya), la vaga continua i Vidal és cada vegada més a l’ull de l’huracà. El cenetista Dionís Eroles l’amenaça: «Li va fer notar que vivíem en un lloc molt apartat i ens podria passar alguna desgràcia», recordava la filla. Per evitar una desgràcia, la família es trasllada a Barcelona.

A banda de les seves funcions en seguretat, Vidal Jové, que no deixa d’escriure obres dramàtiques, també assumeix responsabilitats en cultura, i el gener del 1934 és nomenat vocal del nou Comitè de Teatre que presideix Pi i Sunyer, i del qual és vicepresident Ventura Gassol.  

La mort de Selves

El mateix 1934 mor Joan Selves i les coses comencen a capgirar-se per a Vidal, «autonomista», diu, com el seu amic de la infantesa. El nou conseller de Governació, Josep Dencàs, «estava molt lluny de cap simpatia per la solució autonomista de la Generalitat», dirà més tard. Miquel Badia és nomenat comissari, fet que impossibilita qualsevol continuació de la politica de Selves «d’eliminar elements massa agressivament catalanistes d’Ordre Public». Vidal plora la mort de l’amic i s’adona com la desaparició d’un polític «pot afavorir els designis d’altres politics». D’aquí ve la inspiració per a «Mercuri i els metges», escrita a correcuita després de la mort de Selves, i que serà la seva primera obra representada en públic, el desembre del mateix any. 

Vidal es trobà incòmode i preocupat en el seu lloc a Comissaria. Des del 1933 considera els escamots de Dencàs com «una organització feixista», i amb la mort de Selves ha vist com el sector d’Estat Català d’Esquerra Republicana adquireix més poder. 

Trasllat de les despulles de Joan Selves al panteó erigit per l’Ajuntament de Manresa, el 12 de juliol del 1936 Arxiu Comarcal / Memoria.cat

El 6 d’octubre, Vidal Jové passa la nit del seu despatx de Comissaria amb Santiago Gras, l’assessor jurídic en cap. Per a Vidal, aquella data va representar «la perdúa de les llibertats aconseguides per l‘Estatut, especialment l’oportunitat de crear un servei de policia modern i civilitzat». Vidal Jové sempre va considerar el Sis d’Octubre com «un gran error politic», i el seu desencís s’inicia just llavors. A finals del 1935, enfonsat el govern de Lerroux i Gil Robles, la Diputación Permanente autoritza el restabliment del Parlament i del Govern. Vidal Jové es reintegra al seu càrrec, amb Frederic Escofet de comissari.

El 1936, el Front Popular guanya les eleccions. Vidal Jové vota «amb l’ai al cor, conscient dels conflictes amb la FAI», que aviat, recordaria, «manifesta el seu menyspreu per la legalitat». En el nou Govern, Josep Maria Espanya ocupa la direcció de la conselleria de Governació, que havia deixat vacant Dencàs. Vidal Jové aprecia d’Espanya, «les dots administratives, que feien possible mantenir l’ordre». El 28 d’abril Miquel Badia i el seu germà són assassinats i Vidal Jové assegura haver d’enfrontar-se de nou amb la FAI per protegir Tísner i Planes. El 12 de juliol viatja a Manresa per al trasllat de les restes mortals de Selves al mausoleu que l’Ajuntament ha dedicat a la seva memòria. Dos dies més tard viatja a Madrid per a l’enterrament de Calvo Sotelo, assassinat la vigília. Com a conseqüència del crim, el Govern central imposa la censura i Vidal Jové n’és el cap a Barcelona.

La Guerra Civil

El 18 de juliol Vidal el viu a comissaria, mentre la família és a Sant Fost de Campsentelles. Per a Vidal Jové, tot s’enfonsa, i l’enfrontament amb l’anarquisme descontrolat recomença. El mateix juliol rep una trucada des de Brussel·les del seu amic d’anys d’estudiant Juan Ortega Costa, adjunt a l’ambaixada espanyola. Ortega, net del reconegut economista, historiador i renovador aragonès Joaquín Costa, li demana que salvi el seu germà, capità del Regimiento de Santiago, refugiat al convent de les Carmelites de la Diagonal. Vidal compleix i aquest serà el primer dels seus molts salvaments de la repressió de l’extrema esquerra, tot i que assegura fer-ho «mort de por», perquè sempre ha estat, diu, «enemic dels grans gestos».

Vidal Jové propugna un enfrontament amb la FAI per reaccionar «contra aquella revolució assassina», però el combat no es concreta i la FAI declara el comissari d’ordre públic «enemic del poble». El 12 d’agost, Frederic Escofet dimiteix i Companys l’envia a França per salvar-li la vida. El 24 d’agost, Planes és assassinat. El 19 d’octubre és nomenat comissari general Andreu Revertés, i Dionís Eroles és el nou cap de serveis. Eroles decideix suprimir l’escorta de Vidal Jové. «El meu pare era immolat sense cap recança», recordarà amargament més tard la seva filla: «Per a Vidal no hi hagué missió a França o avió al Prat», es lamentava l’Assumpció. 

Vidal Jové va considerar sempre el Sis d’Octubre com un «gran error polític» que va impedir «crear un servei de policia modern i civilitzat»

Mentre és al càrrec, Vidal salva tantes vides com pot. L’ajut de Vidal Jové va ser decisiu per treure de perill un grup de quaranta frares de Montserrat, entre els quals figura Aureli Maria Escarré. «El meu pare reclama que l’expedició inclogui el seu germà Josep i el seu cosí Carles Cardó», canonge de Barcelona i pensador humanista. El grup va ser finalment transportat l’1 d’agost al vapor Trevere, que va salpar l’endemà en direcció a Gènova. A més dels germans benedictins, Vidal ajuda l’escriptor Jacinto Benavente, que s’està uns dies al despatx de Vidal per salvar la vida.

L’exili

El 17 d’octubre assumeix el càrrec de comissari Joaquim Olaso, del PSUC, i a comissaria ja no hi ha lloc per a Vidal. El manresà ho té clar: ha de marxar de Catalunya per sobreviure a l’amenaça anarquista. Vidal i la família troben lloc al vaixell francès Amfa i arriben a Marsella, «que estava plena de gent buscant cares conegudes. De seguida, al desembarcar, vam topar amb dos amics: Carles Sentís i Josep Plà, que, tot i que no ho sabia encara el meu pare, ja recollien informació per a Franco. Ens van fer moltes abraçades i ens van donar l’enhorabona», recordava Assumpció Vidal. La família s’estableix momentàniment en una pensió, i d’allà es trasllada a Sanary-sur-Mer amb l’ajuda de Carles Sentís, que també troba feina per a Vidal Jové a París, a Campsa, primer com a mecanògraf i després com a secretari de direcció. La seva dona també hi treballarà netejant les oficines. Abatut, l’octubre del 37 escriurà Ara i després, un drama on resumeix tots aquells mesos tan tràgics. A París té l’ocasió de visitar el pavelló de la República a l’Exposició Universal del 1937, on per primer cop s’exhibeix el Guernica, recorda la filla.

L’exili i la penúria

Vidal rep l’oferiment de tornar a Espanya i anar a Burgos, on «se li reconeixerien els mèrits» del salvament de religiosos condemnats, però per al manresà això era «impensable». Tanmateix, a França té la consciència de ser «un exiliat fora de sèrie, ni membre de la Generalitat, com Espanya, Gassol o Puig i Ferreter, ni havia arribat a París amb alguna missió». Ell no. Manté poca relació amb altres catalans refugiats. De fet, sent «poc respecte per la gent d’Esquerra, per aquells que en la seva opinió havien gestionat tan malament els afers catalans. La claudicació davant dels revolucionaris en els primers mesos de la Guerra Civil no va fer mes que reforçar el seu desengany», escriurà la filla. Per això acabarà mantenint relació només amb homes d’Unió Democràtica.

Desarrelat, vol emigrar a Amèrica del Sud, però no vol fer-ho amb l’etiqueta de comunista. Ignasi Armengou, ja a Buenos Aires, li aconsella que hi vagi. Però li cal un contracte de treball que no aconsegueix. Projecta també anar a Veneçuela, però tot queda en res, i sense feina ha de demanar diners a Carles Cardó, que n’hi farà arribar regularment des de Suïssa.

La primavera del 39, viatja a Nimes, on la família s’estableix en una petita congregació dels frares Augustins de l’Assomption. A la ciutat occitana s’incorpora a un club filatèlic, probablement una tapadora d’una lògia de la maçoneria, ja perseguida per Vichy. Vidal havia ingressat a la lògia Fènix el 1931, com havien fet molts socialistes i homes d’Esquerra. Per a Vidal allò havia estat un «rite de passage», reconeix. 

El retorn

A començaments dels anys 40 mor el pare d’Assumpció Parellada i la dona de Vidal vol tornar a Catalunya. S’instal·la a Sant Andreu i comença a fer gestions per al retorn del seu marit. Recull avals entre veïns i també de l’alcalde del llavors municipi i visita l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, que es posa en contacte amb el governador civil de Barcelona perquè en permeti el retorn, atesa la seva participació en la salvació de frares montserratins. Per a Vidal allò suposa «una claudicació de principis», però no té diners i no vol continuar vivint de la caritat dels frares.

El 8 d’agost del 41 arriba a la capital catalana. «Tornàvem a la Barcelona dels anys trenta», recordarà més tard, «però aquella Barcelona havia estat esborrada per la guerra i la ‘liberación’». Una ciutat on la imposada llengua castellana s’ha convertit en «impossible» de parlar per a les filles.

A Barcelona, Vidal troba feina de venedor a la firma de qui després se sabria col·laborador dels nazis Hugo Vinçon, especialitzada en articles de regal. Guanya prou per viure en una torre de Sant Gervasi, propietat de la mare de Mercè Rodoreda, descrita a Aloma, on les filles jugaran amb el fill de l’escriptora.

Assumpció Vidal, somrient a la càmera, amb un grup d’intel·lectuals a Madrid Arxiu familiar

La vida a Madrid

Vinçon li proposa de traslladar-se a Madrid per vendre-hi els seus productes i l’octubre del 41 la família emprèn el viatge. A la capital espanyola viu la germana Paquita, superiora d’un col·legi al carrer Fortuny, on s’instal·len les filles com a pensionistes, lloc on les noies coneixen el «catolicisme a l’espanyola, tan emfàtic en la supressió del cos». La jove Assumpció ja pensa políticament, i està convençuda que «els joves d’Espanya, tant els fills d’exiliats, com els dels vencedors, teníem que retrobar-nos i aconseguir una convivència que no havia estat permesa als nostres pares. Això significava una democràcia amb què sens dubte la nacionalitat catalana seria reconeguda».

Assumpció Vidal Parellada

Des dels primers anys de la seva carrera de metge, la seva filla Assumpció Vidal és admesa a la sala d’observació de Psiquiatria de l’Hospital Provincial, dirigida per Juan José López Ibor, on coneix el futur autor de la novel·la clau de la literatura espanyola Tiempo de silencio. Martín Santos la introdueix en les reunions de l’anomenada Universidad Libre de Gambrinus, al carrer de Zorrilla, una trobada de reconeguts intel·lectuals contraris al règim que també freqüenta (com Juan Benet i Carmen Martín Gaige) la seva amiga escriptora comunista Eva Forest, futura esposa d’Alfonso Sastre i anys més tard senadora per Herri Batasuna. Entre els amics figura també Miguel Sánchez Mazas, fill del falangista de Soldados de Salamina, i promotor de l’Asociación Socialista Universitaria, a la qual s’uneixen Assumpció i la seva germana, convençudes que «qualsevol moviment democràtic havia de reconèixer la realitat de Catalunya».  

Anys més tard, ja casada a Anglaterra, Assumpció Vidal, juntament amb la meva germana Teresa, continuaria batallant contra el règim franquista. L’Assumpció recordava les reunions amb el fundador d’Amnistia Internacional, l’advocat Peter Benenson, que alhora els presenta Ian Gilmour, editor de l’Spectator, que el novembre 1959 va dedicar un llarg informe sobre la situació de l’Espanya franquista amb material proporcionat per les germanes Vidal. La Teresa, més activa que l’Assumpció, acabaria coneixent el seu futur marit, l’actiu militant socialista Pablo Sánchez Bonmatí, fill del llibreter León Sánchez Cuesta, el gran divulgador i distribuídor internacional de l’obra de la generació poètica del 27.

Assumpció Vidal amb una fotografia familiar a la seva residència de Whitley Bay, a prop de Newcastle Carles Blaya

Una altra mena d’exili

A Madrid, visitaven Vidal amics com Pau Romeva, arribat de l’exili francès, a qui el manresà reconeixia com «l’únic home d’un partit de dretes que es mantingué al seu lloc en el parlament de Catalunya al llarg de tota la Guerra Civil». També manté contacte amb Carles Sentís, llavors secretari del falangista Sánchez Mazas. Sentís anunciaria anys més tard, en les seves memòries, que havia avalat Vidal com un «hombre de profundas ideas religiosas, intachable conducta moral y persona de orden, habiendo simpatizado en todo momento con la Causa Nacional».

Processat per maçó

Vidal necessitava garanties per a la immunitat en l’Espanya franquista. El 1943 és requerit pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y del Comunismo per la seva condició de maçó. Altra vegada el monestir de Montserrat surt en la seva defensa i l’acollirà mentre es prepara el judici per evitar l’arrest. El novembre d’aquell any se celebra el judici i és condemnat a dotze anys i un dia de presó, una pena que, amb la mediació de Montserrat, és commutada per una inhabilitació.

Després del procés judicial obté feina a la Compañía Hispano Americana de Seguros y Reaseguros dels germans Millet, però mantenir les fidelitats en aquells temps de penúries morals és impossible, encara més quan la restricció de moviments és a l’ordre del dia. Vidal acaba perdent la feina i trobarà un lloc més humil com a representant comercial dels llums de bronze del fabricant valencià Ricardo Soriano Cerdán.

Malgrat les estretors i el desencís, encara manté una fe incommovible en la literatura i el 1949 es presenta al Nadal amb El grupo de Sanson Sertorio, que Espasa Calpe ja havia desistit de publicar convençuda que no passaria la censura. Escriu i tradueix i es fa un nom a Madrid entre els editors i el 1957 rep l’oferta de dirigir la delegació d’Edhasa a Madrid, feina que pot compaginar amb la venda dels llums de Soriano i amb les traduccions per a l’escriptor i editor falangista Félix Ros, tot i que lamentarà que no se li signin les traduccions. També treballa per al barceloní Alfredo Herrero, que serà qui li encarregarà la traducció d’un Ulisses de James Joyce al català que mai no veurà editat. Des de l’oficina de Madrid d’Edhasa manté contacte amb Francisco Ayala i amb Gaziel, i s’escriu amb Josep Tarradellas, amb qui la relació no és bona. «Tarradellas sentia una gran suspicàcia per qui no li retia homenatge, i censurava tots els que criticaven la Generalitat dels anys 30 i els seus governants», assegura Assumpció Vidal. 

El monestir de Montserrat va mediar per commutar una pena de 12 anys de presó a Vidal, per la seva pertinença a la maçoneria, per una inhabilitació

El 1962 concorre als Jocs Florals celebrats a Xile amb Poemes noucentistes. La seva activitat literària no s’atura. Escriu molt bé, tradueix molt ràpid i Jaime Salinas, d’Alianza, li encarrega la traducció i les notes de Tirant lo blanc al castellà. També tradueix la picaresca Guzmán de Alfarache al castellà actual, una adaptació que també farà de la Crònica de Ramon Muntaner, un volum que prologa Joan Fuster. 

En la jubilació, Edhasa es compromet a pagar-li 10.000 pessetes mensuals la resta de la seva vida, ja que no figura en les assegurances socials, probablement per la seva causa com a maçó. El 1973, Vidal és víctima d’una hemiplegia, de la qual ja no es recuperarà. La seva filla s’endú els pares a Newcastle, on Joan Francesc Vidal morirà el 1978.

Vidal Jové, en una estampa marinera Arxiu familiar

«El meu pare -recordava Assumpció Vidal- sempre deia que havia estat una gran satisfacció poder començar un servei per a Catalunya i sé que això ho va fer més com una tasca d’organització que no pas com una de política, en la qual, òbviament i malgrat tot, s’hi va trobar de seguida submergit». 

Per a la filla, i malgrat l’amistat que els vinculava, el retrobament amb Joan Selves «va ser fatídic perquè el meu pare era abans que res un home dedicat a les lletres. No puc evitar pensar que si no hagués estat per aquell càrrec, no hi hauria hagut un enfrontament amb la FAI i s’hauria pogut quedar a Barcelona i no hi hauria hagut cap altre exili que l’interior que van patir els catalans. Com tants d’altres hauria hagut de buscar-se la vida fent traduccions per a gent com Félix Ros, cosa que li va passar de totes maneres, però no hauria estat deixat de banda per altres catalans». Un home de lletres que es va veure abocat a la tragèdia d’un segle ple de contradiccions, d’ombres i de desencisos. Perseguit per l’anarquisme, ignorat per l’independentisme i condemnat pel franquisme.