Si ha un bon grapat de cineastes que ens han regalat en la seva maduresa unes perles declaradament autobiogràfiques en què reconstrueixen les experiències decisives en la seva formació vital. En els últims anys hem pogut gaudir de dues obres majors (Roma i Fue la mano de Dios) que aprofundeixen en aquesta qüestió. I ara es suma a la festa Belfast, que, sense igualar el nivel excels dels títols esmentats, es revela com un altre film altament recomanable. El seu autor, Kenneth Branagh, excel·lí sobretot en els anys noranta amb tot un seguit de portentoses adaptacions del seu estimat Shakespeare (Mucho ruido y pocas nueces i Hamlet, entre altres), però la seva trajectòria s’ha diluït ostensiblement en el segle XXI.

Amb Belfast, el seu projecte més sentit i personal (i un dels pocs que parteix d’un guió original), recupera la creativitat perduda. El polivalent creador (en aquesta ocasió no interpreta cap paper) mira cap enrera i recrea l’any crucial de la seva infantesa, el 1969, quan esclatà a la seva ciutat natal un conflicte civil que esdevindria una veritable guerra no declarada. La confrontació entre catòlics i protestants apareix evidentment, però l’artífex d’Enrique V no pretén aprofundir en aquesta problemàtica i el seu relat es centra en com evoluciona la mirada d’un nen, Buddy (l’alter ego del realitzador), que anirà descobrint la dimensió irremeiablement efímera de la condició humana: ni els seus familiars viuran eternament, ni tampoc la seva adorada Belfast estarà sempre al seu costat.

El cineasta norirlandés no juga la carta fàcil d’un sentimentalisme autocomplaent, i la seva crònica nostàlgica (amb el poderós contrapunt de les melodies evocadores del gran Van Morrison) basteix unes vinyetes quotidianes que troben sempre l’equilibri entre la calidesa i la lucidesa, entre un to exultant i la inevitable pèrdua. Bella i corprenedora.