Fins on ens hem de creure el que ens explica una biografia? És més, qui pot tenir l’autoritat suficient per capbussar-se en una vida aliena? Virginia Woolf no en té les respostes, però sí la clau per convertir la reflexió sobre aquestes preguntes en un exercici d’estil brillant.
Tot i no haver volgut veure mai per escrit la seva vida i miracles com a novel·lista, poc després de morir la senyoreta Willatt disposa ja d’una biografia. Se n’ha encarregat la senyoreta Linsett, una vella amiga que en els darrers dies de l’autora havia recollit i forjat totes les dades possibles sobre l’escriptora. O, com a mínim, aquesta era la seva intenció ja que, sovint, la realitat s’escapa marges enllà.
Amb un joc de miralls entre les vides de Willatt, Linsett i el què queda retratat en les memòries, Woolf va crear amb Memorias de una novelista una petita joia. Redactat amb un estil i una precisió que a estones porta el lector a creure’s davant d’un assaig i no una ficció, Woolf va dibuixar amb el breu text una àcida i punyent reflexió sobre els límits i el paper dels relats de les vides de personatges cèlebres.
Recuperat ara amb motiu del 140è aniversari de l’autora, aquest text de joventut destil·la una ironia d’una ploma única alhora que convida a treure de nou el cap a un univers propi i personalíssim.
