L’escriptor manresà Jordi Estrada (1958) pateix «la síndrome de les mil i una nits. És quan comences una història i a la meitat te’n ve al cap una altra, que t’enganxa; comences la segona, llavors llegeixes, t’expliquen històries i l’aparques. I en comences una tercera. I així... he anat encadenant històries que he deixat pendents». Fins ara, que Edicions 1984 ha publicat la seva segona novel·la, dotze anys després de la primera, Rius paral·lels (2010), guardonada amb l’Amat-Piniella el 2012. Si amb la primera sobresortia la figura de Màrius Torres, a Lilinne i les bombolles de sabó ho fa Gustave Flaubert i, sobretot, la seva neboda Caroline. Una relació de protecció, i d’admiració. I de llibertat. Personatges reals amb un passat real en un present de ficció. Estrada, col·laborador d’aquest diari,presenta avui la novel·la (19 h), a l’Espai Òmnium, acompanyat dels escriptors Llorenç Capdevila i Joan Jordi Miralles: «Si l’he acabat és gràcies a la insistència de l’un i de l’altre», diu. I avui, assegura, «els ho agrairé».

Per què aquesta sí?

Suposo que perquè t’enamores més d’un personatge que d’un altre. En les altres històries que tenia començades hi havia elements autobiogràfics. I cal un cert distanciament. Aquí, al revés. És una història més distant que l’he anat fent meva. I com a narrador mantenir-me al marge m’és més senzill.

Quin és l’origen?

Una coincidència. Era l’estiu del 2017, quan ja teníem les urnes avall i el cap en altres coses. Aquell estiu vam fer una estada en família a la Vall d’Aran. Un dia vam anar a Banyeres de Luixó, una petita ciutat balneària. Un d’aquells llocs que atrauen els visitants, que havia tingut molta vida i que a mi em va crear, curiosament, la nostàlgia d’un lloc on no havia estat mai. I a Luixó vaig descobrir que Flaubert havia passat l’estiu del 1872 amb la seva neboda, Caroline, Lilinne per a ell.

Vostè li atorga cos i ànima. Què en sabem d’ella?

Òrfena de mare i quasi de pare, que era un foll i un tarambana, Flaubert va ser el seu tutor, amb l’àvia. Ells eren rendistes. I decideixen quina vida ha de tenir Caroline pensant en el que consideren millor per a ella, allunyar-la del seu professor de dibuix, de qui s’enamora, i buscar-li un marit que li asseguri el futur.

Ella pinta i viu en una bombolla?

Sí, d’alguna manera, el que volia explicar era la crònica d’una dona jove de vint i pocs que ha nascut i crescut dins d’una bombolla i que en un moment determinat pren consciència d’aquest encotillament i decideix posar-hi remei.

Un tema de fa 150 anys i d’ara.

Sí, perquè els sentiments són intemporals i universals. Com, per exemple, la por.

Por a la vida?

Al que diran, al fracàs, a la veritat. Quantes persones no viuen dins d’una bombolla, en el que ara diríem zona de confort, però amb insatisfacció?

Caroline seria l’altra cara de Madame Bovary?

El punt de partida de Caroline és el mateix de Bovary: una dona casada insatisfeta; en el cas de la protagonista de Flaubert, com en el d’Aloma de Mercè Rodoreda, són dones fantasioses que a través de la lectura rosa s’imaginen un món romàntic; ella no, la seva referència seria George Sand, una dona feminista, humanista, socialista, que es carteja amb el seu oncle i que estima més la vida que l’art, al contrari de Flaubert.

Volia una heroïna?

No, ni heroïna ni antiheroïna. Ella viu una petita revolta per recuperar el domini sobre el propi cos, tenir opinió pròpia i decidir sobre el seu futur. Hi ha una ruptura sense trencadissa.

Catarsi en un entorn que es revela inestable?

El que havia de ser un estiu plàcid a nivell personal i ambiental, no ho és. Tot plegat em servia per mostrar que hi ha dues realitat paral·leles: el que passa a fora i el que passa a dins nostre. Flaubert en una de les seves cartes diu: «He intentat tota la vida viure en una torre d’ivori però a l’entorn hi ha una marea de merda que colpeja les parets d’aquesta torre i amenaça amb ensorrar-la». A la novel·la passa el mateix. D’alguna manera vas mirant cap a l’altra banda, i la merda, que diu Flaubert, t’arriba als ulls; al final has de prendre partit.

Sempre?

Un dels missatges de la novel·la seria que no és possible no prendre partit; en un moment o altre, tots, a nivell personal o social, hem de prendre partit perquè, si no, són els altres els qui decideixen per tu.

Què li atrau de Flaubert?

Madame Bovary, considerada la primera novel·la moderna, em va encantar. Vaig llegir altres obres buscant altres Bovary però a Flaubert el que li interessava era l’estil. La seva màxima aspiració era escriure una novel·la sense argument.

Molt modern.

Ell presenta els fets i vol que parlin per ells mateixos. No vull dir que jo hagi fet el mateix però sí que he procurat mantenir el narrador al marge. No m’agrada prendre partit com a narrador i aquesta era una de les crítiques que Flaubert feia als seus amics, com Víctor Hugo: «La novel·la està molt bé però tu hi sobres».