En una antologia de realitzadors nord-americans imprescindibles de les últimes tres dècades, hauria d’ocupar un lloc preferent Paul Thomas Anderson. Un realitzador que converteix amb la seva personalitat rotunda i la seva creativitat insubornable cadascun dels seus projectes -ha tocat els gèneres i estils més dispars: thriller, comèdia romàntica, melodrama, mosaic psicològic...-, en experiències cinematogràfiques tan genuïnes i enlluernadores com memorables.
El mestre estatunidenc torna amb una proposta que evoca novament la Califòrnia dels anys 70. Un indret (on va néixer el director) i una dècada que ja recuperà en el seu segon llargmetratge, Boogie Nights. Licorice Pizza es desmarca clarament del títol anterior perquè ni és una radiografia coral ni mostra cap realitat glamurosa. Està ambientada el 1973 a San Fernando Valley, i es centra en la singular relació que desenvolupen l’Alana i el Gary, una noia i un adolescent que estan en la mateixa ona malgrat una ostensible diferència d’edat. El creador de Magnolia segueix fidel al seu segell inconfusible i transforma novament uns ingredients dramàtics molt propers als estereotips en quelcom diferent, sorprenent i estimulant. Licorice Pizza té l’aparença d’una crònica nostàlgica, agredolça i sentimental (un territori transitat, amb més o menys fortuna, per nombroses pel·lícules), però el cineasta de The Master deixa ben clar d’ençà la primera i llarga seqüència (el primer encontre dels protagonistes) que juga en una altra divisió i ens endinsa amb un magnetisme irresistible en un univers original, atrevit i desconcertant. Els carismàtics Alana Haim i Cooper Hoffman traspuen una química brutal per conduir aquesta deliciosa, elaborada i vibrant exploració de la passió de viure.
