La paraula que va resumir el lliurament, ahir, del premi Amat-Piniella va ser il·lusió. És la que va repetir el flamant guanyador, el periodista i escriptor terrassenc Vicenç Villatoro (1957) quan es va apropar al faristol -un estri que tenia ganes d’utilitzar- per rebre i agrair el bust en resina de l’escriptor que dona nom al premi, creat per Ramon Oms. Un faristol per situar-se al darrere i així, arrecerat, poder expressar sense pudor les «emocions» que li provocava la distinció. «Il·lusió» en genèric per l’obra premiada, La casa dels avis (Proa); «il·lusió» en concret pel premi Amat-Piniella («en soc lector i crec en la relació entre literatura, memòria i vida»); una «il·lusió al quadrat» compartida amb Manresa, on fa més de 40 anys va guanyar, com va explicar al públic que omplia tres quartes parts de l’Auditori de la Plana de l’Om, la Flor Natural dels desapareguts Jocs Florals de la Misteriosa Llum. Villatoro, ahir, acompanyat de la seva neta gran i de la seva dona, tancava «un cercle».

Un moment de la representació prèvia al lliurament

I reconeixia, novament, que encara feia més «il·lusió» ser premiat amb un guardó «al qual no t’has presentat: té un punt d’emoció afegida». L’actual director del Memorial Democràtic va explicar que durant la presentació de la seva obra al Casino amb els altres dos finalistes -Maria Lluïsa Amorós i Rafael Vallbona- es va «esforçar» per assenyalar la «vocació literària» d’un llibre «novel·lístic» tot i que centrat en la seva família, en els avis materns: «volia parlar de la identitat i de l’emigració» temes universals a través «de personatges concrets. Volia ser un mirall del segle XX». Però, va apuntar, « vaig aigualir la relació que el llibre té amb la meva família».

L’escriptor va mantenir una breu conversa amb Anna Vilajosana

Ahir, una visita al seu pare malalt amb perspectives no afalagadores i l’acompanyament de la neta i la dona a Manresa el van fer pensar que el premi podia ser «un homenatge al fil» que uneix les diferents generacions de la seva família. Com així és i així va ser.

Villatoro rebia el bust (i els 2.000 euros del guardó) després d’una primera part protagonitzada per Fina Tàpias, Laia Oliveras i Pere Font, de la Companyia els Carlins, acompanyats al saxo per Martí Cabarrocas que van oferir una vívida lectura dramatitzada de tres fragments de les obres finalistes. Una escenificació a ritme de jazz que va començar amb l’estandard I’ll Never Smile Again, en la embolcalladora veu d’Oliveras, per donar pas al sentiment de Tàpies amb la lectura d’un passatge d’Els nens de la senyora Zlatin, d’Amorós; una improvisació lliure de Cabarrocas va portar al fragment de Swing, de Vallbona, que va llegir Oliveras. It Don’t Mean a Thing va obrir la porta a Font que, amb cadència i emoció, va llegir el darrer fragment, el de l’obra guanyadora, La casa dels avis, de Villatoro, en una representació que acabava amb la popular Cuca de llum... i les paraules escrites del guanyador: «i fa molts anys que no veig cap cuca de llum». Villatoro seia davant dels actors quan Font recolzava el llibre premiat a la cadira de l’escenari.

Els aplaudiments van precedir la lectura del veredicte del jurat -fet públic fa una setmana- que triava per unanimitat de La casa dels avis per «l’ambició i la qualitat, la força narrativa i l’aportació memorialística al coneixement del segle XX». Villatoro recollia el guardó amb calorosos aplaudiments i es quedava a l’escenari per mantenir una conversa breu amb la periodista Anna Vilajosana, membre del jurat i presidenta d’Òmnium Bages-Berguedà -convocants del premi amb l’Ajuntament-, entitat que enguany celebrarà 50 anys. Vilajosana li va demanar per què considerava que la generació dels avis era la més important de la humanitat. Segons Villatoro, per l’«excepcionalitat de dolor i d’esperança» que van viure: «la història familiar de tots nosaltres no s’entén sense la guerra». Villatoro va explicar que La casa dels avis és el llibre «dels que es queden i de la terra» , una obra de protagonistes però «no d’herois», de les històries creades per trobar preguntes i de la sensació del guanyador de no saber mai «si me’n vull anar o em vull quedar». D’un temps de silencis i de la importància dels llocs i de les fotografies. Quina casa t’agradaria deixar?, li va demanar la periodista: «la casa dels avis som nosaltres, la portem posada». L’alcalde Marc Aloy tancava una nit de cuques de llum que sí, la seva neta, va dir Villatoro, també ha vist. Com ell, fa anys.