Una matinada del gener de 1950, la meva mare i jo vam fugir en tren de Casarsa delle Delizie cap a Roma. Jo era un empestat i ella m’estimava. M’havien acusat de conducta indecorosa per haver masturbat un xicot a les acaballes d’una festa popular a Ramuscello. No em va estranyar que s’acarnissessin contra mi els rèptils llefiscosos de la Democràcia Cristiana, amb els quals ja havia tingut més d’una topada, però el que em va omplir de ràbia i fer plorar llàgrimes de desemparament fou el fet que els companys m’expulsessin del PCI i que se m’impedís seguir exercint l’ensenyament.

A Roma vaig viure uns anys de misèria i solitud a les borgate de Ponte Mammolo i del Testaccio, uns veritables camps d’internament per a la gent pobra, fins que el poeta Vittorio Clemente em va proporcionar una feina de professor a Ciampino. En aquells barris deixats de la mà de Déu vaig trobar els personatges i la inspiració per a les meves novel·les Ragazzi di vita i Una vita violenta i per a la meva primera pel·lícula, Accatone. Els nois dels suburbis van desvetllar els meus sentiments més tendres, angelots de somriure fàcil, supervivents en un món enemic, que jugaven a futbol als descampats, es recolzaven a la porta dels cafès i mercadejaven objectes robats a Porta Portese, com feia l’Ettore, el fill de la Mamma Roma. El meu amor i amic de tants anys, Ninetto Davoli, encara que calabrès, era la figura perfecta d’aquests guaglioni. El seu esguard trapella i la vitalitat que irradiava han restat per sempre en les nostres pel·lícules, potser mai com fent costat a Totò i al corb filòsof a Uccelacci e uccellini.

Malgrat L’Evangeli segons Sant Mateu, que va entusiasmar L’Osservatore Romano, vaig ser perseguit per la justícia. El procés més famós fou el motivat pel meu episodi La ricotta, en què un director, representat per un Orson Welles voltant per Itàlia mancat de diners, rodava la crucifixió de Crist amb actors de molta fam i gens de fama. Un altre de ben cridaner fou a propòsit de Teorema, que a Venècia va guanyar el premi de l’Oficina Catòlica com una al·legoria de la gràcia, i que alguns consideraven una apologia de la disbauxa familiar.

Després de fer un volt per la tragèdia grega, amb Franco Citti com a Èdip Rei i la meva amiga Maria Callas com l’abandonada i furiosa Medea, vaig tenir la gosadia d’encetar un cant a l’alegria de viure en els relats de Boccaccio, Chaucer i l’ombra de Xahrazad, en el que es va anomenar La trilogía de la vita. La seva assimilació per part del públic burgès em va fer trontollar els esquemes.

Un jovenet que es deia Giuseppe Pelosi em va arrossegar fins a la platja d’Ostia, i allí tres brivalls que parlaven amb accent meridional em van assassinar, atropellant-me amb el meu propi cotxe uns quants cops. No n’he sabut mai els vertaders motius. Potser per les investigacions sobre l’ENI en la meva darrera novel·la, Petroli; potser els feixistes no van resistir Salò; potser els mafiosos de la Democràcia Cristiana n’estaven farts de mi. Si em voleu fer content, vosaltres, catalans, llegiu els meus poemes en friülès. Entendreu el goig d’estimar, escopireu als horitzons.