Un dijous del mes de juliol, el coronel de la caserna de Berga es va llevar ben d’hora. Gratant-se la panxota, va mirar per la finestra del dormitori i va veure amb un inici de basarda que el cel estava encapotat. Fins i tot, un lleuger plugim gratava els vidres que descobrien la majestat de la serralada de Queralt. Com cada dijous, tenia partit de tennis amb el doctor Gotzo, l’home que es deia que havia causat més morts per incúria que la guerra per malícia. «Cagumjudes!» –va exclamar. Això no pinta bé per jugar a tennis…». La seva fidel esposa, que s’empolainava per anar a missa a la parroquial de Santa Eulàlia, preguntava: «Què dius, estimat?». «Calla, collons!», respongué el militar en cap, com de costum.

En Jaume, l’espavilat que li feia de xòfer per anar passant la mili, es va presentar ferms a l’hora convinguda, però el coronel, que seguia sotjant la nuvolada, cada cop més enfurismat perquè li havien trencat la girada, el va acomiadar, i el noi, aprofitant l’avinentesa, se’n va anar a la granja a fer bullir l’olla.

Al cap d’una hora, el coronel es va adonar que l’amenaça de pluja havia estat una catxa pitjor que les de l’alferes Delarrosa jugant al pòquer a la residència d’oficials. Els núvols s’havien trencat, i un solet trapella sortia entre els flocs de cotó. Tanmateix, ja no hi havia temps per trucar al facultatiu per anar a les pistes del club. Es va produir un forat negre en el temps, una buidor esfereïdora, angúnia existencial. Llavors, el nostre heroi matiner, havent esmorzat el xoriço de cada dia, es va dirigir a la caserna a pas lleuger. Se sentia com en Patton abans d’ordenar un atac amb tancs Sherman. En arribar al quarter, no se li va acudir res més que ordenar generala. El cornetí va efectuar el toc corresponent, i tot déu, oficials, suboficials i patuleia, es va esverar, mentre s’afanyaven a formar de llampada al pati.

«War Games»

Mig matí amunt i avall fent instrucció pel pati amb tota la impedimenta. Els de comunicacions carregant els telèfons de campanya. Els nois de garatge traient els camions per a la revista. Un batibull. Però el fort per a mi va ser quan els soldats de cada companyia van formar un cercle per rebre la classe de teòrica. A la meva, el capità es va escaquejar, el tinent quequejava i l’alferes Trias se’m va repenjar a fi que fos jo el mestre de tàctica. Com que els caporals no compten, no vaig tenir més remei que fer la dissertació jo mateix. Què dir davant de dotzenes de caloyos sorneguers.? Llavors se’m va aparèixer l’ombra de Sam Fuller fumant un Montecristo.

Has vist la meva Casco de acero? –em va etzibar. «És clar – vaig respondre– És un clàssic». «I A bayoneta calada?» –tossut, ell. «Aquesta la vaig veure a París, a l’Studio des Ursulines, i la presentaves tu en persona». «Doncs aprofita el que vas aprendre i explica’ls-hi les pel·lis a aquests bordegassos que tens al davant». «Vols dir, Sam?». «Vull dir. No oblidis que vaig ser a l’Àfrica, a Sicília i a Normandia contra els fills de puta nazis i que em van condecorar amb el Cor Porpra. No facis cas del Walsh i del Wellman, que un és borni i l’altre vola. Confia en mi». Vaig fer una lliçó magistral de com un escamot conquereix una posició elevada sense perdre ni un home. Aplaudiments finals.