L’actor Miki Esparbé (Manresa, 1983) estrena avui Malnazidos, una pel·lícula ambientada en la Guerra Civil Espanyola, en la qual interpreta Jan Lozano, capità feixista, que és enviat a entregar un missatge. Atrapat un batalló anarquista, tot empitjorarà quan s’adonin que estan en un recinte on els nazis experimenten per guanyar la Segona Guerra Mundial: proven una arma química capaç d’aixecar els morts.

El rodatge va ser fa tres anys, abans de la pandèmia. I, tot i que es va presentar al passat Festival de Sitges, l’estrena de Malnazidos s’ha anat ajornant. Ha tingut la sensació que no arribaria mai?

Veient com va anar el rodatge, com de bé ens ho vam passar i la bona pinta que feia la història, pensava que tard o d’hora s’hauria de veure. I al final ha arribat! És una pel·lícula ambiciosa, no és de baix pressupost, però tampoc dels més alts, però, de tota manera, té l’aspiració de fer una bona taquilla. S’ha esperat que la situació fos més calmada per treure-li rèdit.

Guerra Civil, feixistes i anarquistes, nazis... i zombis. D’entrada, el còctel fa una mica de por. Què és Malnazidos?

Aquests dies de preestrenes a Barcelona i Madrid fem esforços a remarcar que és una pel·li molt accessible, fins i tot per als espectadors que mai a la vida veurien una pel·lícula de zombis, que potser els que han vist de més a prop són els del videoclip de Thriller, de Michel Jackson. És una pel·li fantàstica, bé del gènere fantàstic, perquè si és fantàstica o no ho ha de dir el públic. Però hi ha aventures, una estructura clàssica, i crec que val la pena. El públic desconnectarà i s’ho passarà molt bé.

I què proposa per desconnectar aquest film?

Entreteniment pur i dur. És una pel·li d’aventures, remarquem-ho molt. Quan es va estrenar a Sitges era en un moment àlgid del coronovirus, i ens van dir que era una fórmula per desconnectar una hora i 40 minuts del soroll extern. A dia avui hi ha altres situacions malauradament que ens tenen el cap connectat a l’actualitat, i és una oportunitat per desconnectar. D’altra banda, és una oportunitat per veure localitzacions de la vora, perquè vam rodar a la mina de sal de Cardona i al pantà a Sant Ponç. Llueixen com a paratges meravellosos que són. Em demanen: ‘on heu anat a rodar?’ ‘Doncs a la Catalunya central, què et sembla?’. I en aquests tres anys també m’he anat trobant figurants que hi van fer de zombis, i que també tenien ganes de veure-la!

Amb tantes aventures, festival de sang i humor refinat, s’hi pot trobar un missatge amagat?

El missatge de les pel·lis acaba sent de qui les veu. Algú va dir: «si vols missatge, envia un telegrama. Si fas una peli, fes una pel·li». És entreteniment, aventures, acció, personatges que usen tocs d’humor com a vàlvula d’escapament, perquè estan en la recta final de la guerra, han perdut gent estimada, vist horrors. Òbviament, hi ha diferents missatges: l’important no són els zombis, sinó com reaccionem a una amenaça externa: dos fronts oposats han de fer front comú a la situació, buscant la humanitat una miqueta.

Els directors, Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro, han donat al film una textura de còmic. Com es prepara el personatge del capità Jan Lozano amb aquesta premissa?

Més enllà del còmic, ens vam agafar a referents que ja coneguéssim, com el món d’Indiana Jones, perquè surten moments somriure, però no és comèdia, La jungla de cristal, Rescate en Nueva York, o que són molt corals i de guerra, com Doce del patíbulo o Salvar al soldado Ryan. Perquè el personatge tingués sentit, vam buscar un heroi d’aventures, a qui li encarreguen una missió i l’ha de resoldre. S’han fet moltes pel·lícules de la Guerra Civil, i molt bones, i aquesta té una iconografia que se n’allunya i s’apropa al còmic, i fins i tot té algunes rèpliques més actuals que del 38... Per preparar-la, vam haver de fer més esforços a nivell físic, sobre com usar armes o com moure’ns per fer que llueixi, i crec que ho fa.

Un dels asos de la pel·lícula és el repartiment. Vostè era qui portava les cartes i els jocs per entretenir-se en les esperes.

M’agraden molts els jocs de taula i en els descansos per canvi de càmeres havíem de passar l’estona. Hi ha una cosa que, per mi, és molt poderosa en la pel·lícula. No faig espòiler si dic que de tot els personatges que comencen, no tots acaben, però tots tenen el seu moment, i això feia que tots estiguéssim bolcats en estar en segon o en tercer terme, sense un afany de protagonisme permanent. Sabíem que sumaven, i fèiem equip. L’Alberto i el Javi [ els directors] tenen un entusiasme que s’encomana molt ràpid, i als actors, que alguns havíem coincidit i altres no, això ens ho van traslladar des del minut zero.

Quina és la seva escena preferida?

Que complicat! Una que no és meva: un moment brutal amb María Botto i Luis Callejo, cap a la meitat, que m’emociona i m’agrada perquè dóna molta èpica a la pel·lícula. Són dos personatges veterans que llueixen i tenen màgia.

Ha estat als Gaudí per Tres, als premis MiM Series per Reyes de la noche... Ja li estan bé les nominacions o li agradaria recollir alguna estatueta?

Sempre agrada un premi i qui digui que no menteix. És veritat que estar nominat és una espècie de regal de la indústria, del sector, que encoratja a seguir el camí, perquè agrada el que fas. La resta és aleatori, però clar que sí que m’agradaria un premi, faltaria més. Crec que ja són tres nominacions als Gaudí, i em queda recollir-lo! Però fa falta remarcar que aquesta no és la finalitat de la feina, sinó fer-ho el millor possible i, per compromís amb el personatge, arribar fins a les últimes conseqüències i arribar a un consens amb el director per fer lluir el projecte.

No para de treballar. Pot escollir els projectes?

Puc escollir, no sempre, però bastant. Tinc la fortuna de tenir feina, perquè hi ha molts companys que no poden treballar. I és una pena, perquè tenen talent. Jo tinc la sort de treballar i d’encadenar projectes.

Que té ara entre mans?

Tinc un parell de pel·lícules pendents estrena. Un hombre de acción, que també ha dirigit Javi Ruiz Caldera i li ha muntat Alberto de Toro, i vam rodar a Manresa, a la Pirelli, un parell de dies. Em va fer il·lusió. Però, posats a fer, ja haguéssim pogut rodar al Passeig! Cada cop que sé que es roda una sèrie de Netflix, ostres, quina il·lusió que fa! El protagonista és Juan José Ballesta i també hi ha Luis Callejo. És de Netflix i s’estrenarà aquest any. I Una vida no tan simple, de Félix Viscarret (Patria, Bajo las Estrellas), rodada Bilbao, que no té data estrena. I aviat començo una sèrie, però no se’n pot dir res.

Aquest dissabte va fer de Sebastià a la Terra Baixa del Teatre Lliure. Com té el cuquet del teatre?

Tinc un projecte per a principis de l’any que ve, una obra que es rescatarà i em fa il·lusió. L’ideal és poder combinar teatre, cine, sèries, llenguatges ben diferents. Quan em van proposar això de Terra baixa vaig dir que sí de cap, perquè és un experiment teatral brutal: escoltes a l’orella la versió de Fabià Puigserver, amb Lluís Homar i Emma Vilarasau, i vas a cavall. És curiós i ha estat bé formar-ne part.

Visita Manresa sovint?

No hi vinc massa. Hi venia per veure la família, i al final anem trobant excuses perquè vinguin a Barcelona. Els nebots ja són grans, i els agrada anar de cap de setmana a la capital. Va com va! Però porto Manresa al cor tota l’estona. Quan una companya de Madrid em diu: ‘saps un pis a Manresa per poder-hi anar amb els gossos?’, em resulta curiós. Estic més acostumat que em demanin per Barcelona. Però això vol dir que tenim bona salut cinematogràfica. Pau i que duri!