Cineclub projecta aquest diumenge Titane. Julia Ducournau tingué un bateig cinematogràfic memorable amb Crudo, una de les operes primes més audaces dels últims anys. Amb el seu segon llargmetratge, Titane, assaltà Canes (obtingué inesperadament la Palma d’Or) i confirmà la radicalitat conceptual i expressiva perfilada en el seu insòlit debut. La protagonista, Alexia, és una ballarina que es despenja amb unes conductes violentes i estableix un relació poderosament ambivalent amb un bomber. L’inici, sensual i explosiu, destil·la un magnetisme pertorbador i ens ofereix unes imatges carnals i summament explícites. Però el cinema extrem, transgressor i personalíssim de Ducournau juga en una divisió diferent, malgrat flirtegi inicialment amb determinats subgèneres, i, així, ni segueix els codis del gore ni pretén ser un thriller amb una assassina en sèrie. La directora francesa segueix explorant els abismes interiors amb uns personatges que perceben distorsionadament la realitat exterior i responen amb unes actituds que no respecten ni l’ortodòxia moral ni la social. La jove realitzadora descarta les explicacions racionals dels actes comesos pel personatge central i ens obliga a bussejar en una dimensió desconeguda i inquietant que conté ingredients fantàstics (el misteriós embaràs). El film aprofundeix amb una inventiva demolidora que esmicola els preceptes oficials (sobre el cos i la màquina, la feminitat i la masculinitat, la paternitat i la maternitat) i plasma amb un pols febril el sorgiment d’una nova (i iconoclasta) identitat sexual i familiar. La genial Crash, de Cronenberg, i l’esperit salvage de Pasolini són dos referents magistrals reconeguts per Ducournau a l’hora de concebre i executar una experiència rotunda i virulenta que ens perfora els sentits i ens colpeja l’estómac.
