La bola número vuit, en una partida de billar, és la que decideix qui guanya o perd una partida; en argot, però, també és una dosi d’uns tres grams de droga, habitualment cocaïna. És, doncs, el símbol d’un atzar encaminat, en la majoria de casos, a la derrota.

Els protagonistes dels vuit relats de Bo-la ocho, d’Elizabeth Geoghegan, viuen en l’aspre espai que hi ha just abans del límit. Una precarietat que en el seu cas no s’ubica tant en l’àmbit material com en l’emocional i que els converteix, per força, en miralls d’una generació –diguem-ne X– per a qui l’accés a la vida adulta s’identifica més com una fugida endavant que no pas en l’aterratge plàcid al futur promès.

Amb un recorregut per diversos punts (Bali, Roma, Seattle...), les històries funcionen també com un retrat de la cara B dels somnis místics i romàntics que van poblar l’imaginari popular dels anys immediatament propers al canvi de segle i que prenen la forma d’històries amb un peu en una ironia àcida que treu el cap puntualment. Bola ocho és també la carta de presentació d’una autora que ens arriba amb l’aval d’haver estat protegida per l’escriptora Lucia Berlin i que aquí posa sobre la taula les bases d’un univers poblat d’uns escenaris i situacions que aviat reivindica com a firma personal.