En Sergi López és de Vilanova i la Geltrú, i la capital del Garraf és una de les principals ciutats de la meva vida. El Sergi i jo ens coneixem des de fa bastant temps i, com que soc un bon grapat d’anys més gran que ell, li puc explicar històries del vell buc varat de la barca del Moreno, les baralles amb el Confit, les aventures amb en Mauri, el contraban de tabac, com els vailets ajudàvem els pescadors a treure les barques fins a la sorra de la Platja Gran i com els camions descarregaven les roques que anaven formant els molls del port.

A banda de la seva simpatia personal, val a dir que en Sergi és un dels actors més prolífics, preparats i amb una gamma més extensa dels que formen part del cinema europeu. Instruït a la prestigiosa escola parisenca de Jacques Lecoq, es va fer conèixer per primer cop amb Western (1997), film francès de Manuel Poirier –amb qui ha treballat vuit vegades més–, una road movie amb dos personatges entranyables –un català i un rus– deambulant per la Bretanya. Des de llavors, la seva carrera a la pantalla ha estat ininterrompuda. Ha seguit parlant francès amb Alain Corneau, François Ozon i Marion Hänsel, però també ha rodat en anglès a Dirty pretty things, de Stephen Frears, i en italià a Lazzaro felice, d’Alice Rochwacher, i així ha demostrat que no l’espanta res. El film Harry, un amic que us estima, de Dominik Moll, li va valer del Premi al Millor Actor Europeu i el César l’any 2000. Pel que fa als films en català, jo destacaria els que ha rodat amb en Marc Recha, sobretot El petit indi, una faula desesperançada sobre les il·lusions d’un marrec de Nou Barris que vol treure la mare de la presó de Wad-Ras. També l’hem vist a La propera pell, d’Isaki Lacuesta, i fent d’alcalde falangista a l’esplèndida Pa negre, d’Agustí Villaronga. Tot seguint pouant en la seva filmografia, ens el trobem com a capità de la policia contra els maquis a El laberinto del fauno, de l’oscaritzat Guillermo del Toro, com a protagonista al costat de la jove actriu japonesa Rinko Kikuch a Mapa de los sonidos de Tokio, de la Isabel Coixet, i en l’agraït rol de Paco a Rifkins Festival, de Woody Allen. I, darrerament, l’hem pogut contemplar integrant l’equip de socorristes que són la llavor d’Open Arms a l’illa de Lesbos a Mediterrani, de Marcel Barrena.

En teatre, vaig tenir la satisfacció de veure’l al Principal de Vilanova en els monòlegs Non solum i 30/40 Livingstone, creats per ell i en Jordi Picó, on exhibia tots els seus recursos d’actor. Al nostre Kursaal el vaig saludar efusivament al final de la representació d’El chico de la última fila, de Juan Mayorga.

Li vam atorgar el Plácido d’Honor al nostre Fecinema l’any 2011. I cal esmentar la seva participació en un dels episodis de 7 raons per fugir, que van dirigir Esteve Soler, Gerard Quinto i David Torras, concretament el fragment de caire surrealista que compartia amb Emma Suárez. Quan va venir al CLAM per a la projecció d’El viaje de Marta de Neus Ballús, on gosa marcar-se un ball festiu senegalès, vaig tenir l’afectuosa tasca de presentar-lo i vaig esgranar, com ho faig ara, tots els seus treballs. En acabar la projecció, em va dir: «Tot això he fet?»