Hi ha preguntes que els presos polítics catalans han respost moltes vegades. Josep Rull (Terrassa, 1968) explica en l’epíleg del llibre 1 dia d’octubre i 2 poemes que sovint ha de contestar que allò que es troba més a faltar quan ets entre reixes és la llibertat, la llibertat quotidiana, la llibertat de poder decidir si vas a esmorzar aquí o allà. Divendres a la tarda, davant d’una vintena de persones, a la Llibreria El Racó de les Paraules de Sant Joan de Vilatorrada, l’ex conseller de Junts en va respondre una altra, d’aquestes preguntes que tothom es fa:

- Per què va tornar quan ja era fora?

En aquells decisius dies de finals d’octubre del 2017, tot el govern va creuar la frontera via Perpinyà, via Brussel·les. I uns quants van tornar tot i que sospitaven que els tribunals espanyols els volien tancar per una llarga temporada.

- Sabia que si em quedava a l’exili no tornaria a veure la meva mare.

Rull va esmentar que a Turull se li va morir el pare durant el captiveri, que Lluís Puig va perdre els dos progenitors estant-se a la capital belga, que el germà de Toni Comín va viatjar al seu costat per acomiadar-se abans de morir, ...

- No la tornaria a veure.

I va tornar. Per això i perquè havia promès assistir a un acte del centenari del tren a Sant Cugat del Vallès i perquè, vist amb perspectiva, l’experiència de la presó combinada amb la de l’exili dona molta força a les reivindicacions independentistes a Europa.

- Si haguéssim marxat tots, l’exili s’hauria anat diluïnt,

De presó, d’exili, de l’1 d’octubre, d'aquell mes frenètic que va culminar a Waterloo i a l’Audiència Nacional, de la vida entre barrots, del judici i la sentència -llegida davant seu amb una fredor burocràtica- en parla el llibre de Rull publicat per Símbol Editors amb pròleg de Vicenç Villatoro. Un volum del que en va tractar extensament a Sant Joan de Vilatorrada que entrellaça la dimensió política i la humana. Fins el punt que el moderador de l’acte, el periodista de Cultura i Esports de Regió7 Toni Mata i Riu, va voler començar la vetllada preguntant-li ...

-Encara jugues a tennis taula?

Rull, admetent que «no en tenia ni idea», va arribar a guanyar un torneig a Lledoners. Hi havia començat a jugar a Estremera, rememorant velles partides de quan era un nen, però el seu joc no va pujar de nivell fins que va aprendre a agafar la pala «com una pinça» per millorar el seu servei. «I tant que hi jugo encara!», va respondre.

Un altre punt de vida: el restaurant El Quijote. «Entre dues estades a la presó, quan érem fora, amb en Turull vam activar la nostra llicència d’advocats per anar a veure els companys que continuaven tancats. Un intern li havia recomanat al Jordi un restaurant a deu minuts d’Estremera, El Quijote. Hi vem entrar, amb recel, perquè al Jordi i a mi ens podien reconèixer. Però no va passar res. Fins que una cambrera se’ns va acostar i ens va dir que l’amo ens volia veure. Ostres! Ai, ai, ai, ... I apareix l’home i em diu ‘Josep, que content que estigueu aquí, a casa meva, i poder-vos saludar. Em dic Antonio i soc de Terrassa, com tu».

No cal fer un esforç d’imaginació gaire gran per visualitzar la cara de sorpresa de tot l’equip d’advocats reunit al voltant de la taula. Des d’aleshores, El Quijote és parada obligada per a molts catalans que visiten aquells paratges de la Meseta madrilenya.

Josep Rull va departir amb els assistents durant una bona estona ARXIU PARTICULAR

El llibre de Josep Rull comença amb el poema Invictus de Henley que tant coratge va donar a Mandela mentre era a la presó i s’acaba amb Inici de càntic en el temple d’Espriu. El que en els darrers versos diu ‘Ara digueu: ‘Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble'».

Durant una hora llarga, Josep Rull va parlar de la tensió de la tardor del 17, de la vida a la presó amb tot luxe de detalls, de l’esperpèntic judici que el va condemnar a 10 anys i 6 mesos de reclusió. Les pàgines que dedica a relatar els fets d’octubre són dignes d’una novel·la d’acció, amb trobades clandestines, canvis de plans, estades inesperades en pisos desconeguts i una nit, la del 25 al 26 de novembre, «en la que no vaig poder dormir». El terrassenc va comentar que «això no ho explico en el llibre, però amb el Turull, després de veure que l’Albiol havia dit que Rajoy aplicaria el 155 al marge de si Puigdemont convocava eleccions, vam córrer a aturar el president, que anava a fer una roda de premsa per anunciar els comicis. El vam aturar, literalment, amb els braços oberts».

Després de les ocasions perdudes del 3 i el 10 d’octubre i de l’empresonament dels Jordis, quedava clar que Espanya anava a per totes. I quan Puigdemont va triar fer eleccions i no proclamar la República per evitar un bany de sang, Rufián va fer el famós tuit de les 155 monedes de plata, comparant el president amb Judes.

Rull no amaga en el llibre ni ho va fer en la presentació a El Racó de les Paraules el seu disgust per la falta d’unitat entre els partits independentistes. «Quan es va proclamar la República Catalana, que jo me la vaig creure, dec ser així d’innocent, no hi havia ni tots els membres del govern», va lamentar. Fins i tot entre reixes, la bona harmonia entre els presos es va mitigar quan van entrar en joc els interessos de partit.

- Per què van anar voluntàriament a l’Audiència Nacional?

Una altra d’aquelles preguntes ...

- No volíem comprometre els Mossos, no volíem la foto dels Mossos detenint-nos ... Però ara ho faria diferent. Veient el que han dit alguns caps ... no aniria voluntàriament a Madrid, m’esperaria a que em detinguessin.

Josep Rull va sortir de Lledoners i es va reincorporar a la vida en llibertat el dimecres 23 de juny del 2021. L’indult concedit pel govern espanyol és «reversible» i quedarà en paper mullat si en un període de sis anys tant ell com els altres presos i preses persisteixen en l’actitud que el Tribunal Suprem va qualificar de sedició. Mentre esperen que arribi el moment que el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg hi digui la seva, Rull té clar que «hi tornarà a haver un moment» en el que els catalans podran decidir què volen ser. Això sí, no amaga que les friccions, picabaralles i polèmiques entre els socis de govern el disgusten profundament.