La protegida aplegava d’entrada els ingredients suficients per bastir un atractiu producte d’acció: el seu director, Martin Campbell, havia exhibit una destresa narrativa en films tan espectaculars com Casino Royale i Goldeneye (dos James Bond amb pedigrí), i el seu guionista, Richard Wenk, havia sobresortit en franquícies com The Equalizer. Però, una vegada més, hem pogut comprovar que les fórmules teòricament guanyadores no són infal·libles en el cinema.

El film segueix l’itinerari convuls de l’Anna, una vietnamita que quan era una nena de quatre anys fou testimoni de la massacre de la seva família. Moddy, assassí professional amb una trajectòria mítica, no només la va adoptar, la va convertir en una màquina de matar gairebé perfecta. El guió és més que previsible, i sembla un refregit de nombrosos llargmetratges: el seu principal referent és, indiscutiblement, Léon, el professional, rodat el 1994 per l’incombustible Luc Besson.

Ens trobem davant d’una història de venjances i paternitats singulars en què una trama ortopèdica i mil vegades vista esdevé l’excusa per cuinar un artefacte pirotècnic que s’aferma en l’adrenalina més elemental. Però el realitzador neozelandès, que fracassà estrepitosament fa onze anys amb Llanterna verda, està molt lluny dels seus millors treballs (com l’esplèndida La màscara del Zorro, la versió de l’heroi llegendari protagonitzada per l’Antonio Banderas), en què mostrà una rotunditat visual, i ens castiga amb l’enèsima (i paupèrrima) epopeia ultraviolenta; ni tan sols se salven les seqüències d’acció, planificades i muntades com si es tractés del telefilm més rutinari. La protegida també desaprofita un repartiment magnífic que inclou la carismàtica Maggie Q (va protagonitzar la sèrie televisiva inspirada en la pel·lícula Nikita) i el versàtil Samuel L. Jackson.