La 94a edició dels Oscars passarà, dissortadament, a la història per raons extracinematogràfiques (l’agressió de Will Smith).

El balanç estrictament artístic també ha estat lamentable perquè s’ha produït la paradoxa de que el llargmetratge més paupèrrim dels deu finalistes, CODA, fou precisament el guanyador en un any especialment brillant, en què sobresortien mostres excelses dels gèneres i estils més dispars (western, musical, crònica autobiogràfica, drama psicològic, epopeia juvenil, ciència-ficció, ...). Els membres de l’Academia tenien molta feina per escollir en un menú selecte (Licorice Pizza, West Side Story, Belfast, Dune, ...) però, finalment, han recompensat incomprensiblement el plat més insuls. CODA esdevingué el convidat inesperat a la llista de films nominats, un reconeixement immerescut, però finalment ha aconseguit el premi més gros, tot imposant-se a la favorita, la magnífica El poder del perro. Però aquest triomf ha estat una sorpresa relativa, perquè el segon llargmetratge de Sian Heder estava molt ben posicionat en totes les travesses. CODA aplegava tots els ingredients per guanyar-se l’aplaudiment dels integrants més conformistes de l’Acadèmia perquè reproduïa per enèsima vegada una història de superació personal banyada de sentimentalisme i amb la presència de personatges amb diversitat funcional (l’Òscar al millor actor secundari va recaure en el Troy Kotsur, el segon intèrpret sordmut a guanyar l’estatueta). Hollywood ha optat novament per la línia més conservadora, i ha pensat que seria excessiu obsequiar per segon any consecutiu, després de l’extraordinària Nomadland, una altra cinta portentosa que contingués una mirada femenina rotunda (El poder del perro). La gran derrotada d’aquesta edició tingué el consol, però, de recollir l’Oscar a la millor realització: Jane Campion ha estat la tercera dona que ho aconseguia. CODA, una versió americana d’una obra francesa (La família Bélier, 2014,) és un producte adotzenat, tan pla com un telefilm de sobretaula, que no deixarà cap tipus de pòsit i compartirà el mateix destí que nombroses propostes que anteriorment gaudiren de la glòria efímera de la nit dels Òscars abans de ser ràpidament oblidades. És certament un acudit dolent que aquesta menudesa s’hagi pogut imposar a obres majors i que fins tot hagi guanyat l’Òscar al millor guió adaptat quan creacions superbes i complexes com Drive my Car optaven també a aquesta distinció. Aquesta meravella japonesa, de Teruhisa Yamamoto una de les joies més enlluernants que ens ha regalat el cinema últimament, va obtenir l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i culminà una carrera internacional imparable. L’única perla que ha merescut un premi important en una nit en què va perdre novament el cinema arriscat.