Tot va començar amb la notícia d’una noia trobada morta al port de Barcelona explicada per Pep Garcia just després que Fina Tapias llegís el primer paràgraf de la novel·la d’Enric Llort. El director artístic, guionista i actor manresà situa la seva protagonista, Carlota, en «pilota picada» passejant per la platja i «descoberta» per la policia municipal abans d’ingressar a urgències. És l’inici de Puta, tu (Llibres Parcir), el debut literari de Llort. Ja diuen que la realitat supera la ficció i que el món és ple de casualitats... com el paral·lelisme de la notícia amb el relat de ficció. Però, probablement, hi ha més causalitats. Ahir, la llibreria Parcir s’omplia per acompanyar Llort en el seu bateig literari en una posada en escena a tres bandes pensada per fer venir ganes de llegir del llibre (i abans comprar-lo, és clar) a través de la lectura que va fer Tapias de fragments molt ben triats per no desvelar la trama; a través de preguntes de Garcia al voltant de l’argument; i amb un Llort fent d’equilibrista per mantenir a ratlla la curiositat voraç dels seus acompanyants. Tranquils. No va caldre xarxa.

I és que la història beu de la curiositat, apuntava l’autor, que «ens pot portar a situacions» que no esperàvem. Segurament com les que viu la Carlota, una noia culta, ambiciosa, amb un «futur professional excel·lent, que ho té tot» i que entra en el món de la prostitució de luxe. Ella, ja ho veuen, no és cap «estereotip». Un llibre, com anunciava l’editor Antoni Daura, que supera l’etiqueta de thriller i que narra episodis de la vida de la protagonista en un flashback de 23 dies. Suspens, com el que va envoltar la presentació. Llort assegurava que l’aventura iniciada amb aquesta novel·la provenia d’una reflexió prèvia: «en aquest món tan ben estructurat estem envoltats d’hipòcrites que busquen el benefici propi encara que perjudiqui els altres. «Puta, tu», argumentava Garcia, no sempre és una expressió dolenta. «Qui ha dit que és dolent?», reblava Llort i afegia: «la Carlota és la menys puta d’aquesta història».

A través de la lectura de Tapias van anar desfilant personatges de la novel·la. Com la infermera Pilar o el Joan i la Maria (avis de la protagonista -i nom real dels pares de l’autor). Una picada d’ullet que va servir perquè Llort, a instàncies de Garcia, expliqués com el bagatge personal acaba traspuant l’escriptura de ficció. Tapias i Garcia coincidien a definir el llibre com a generador d’atmosferes i Tapias llegia la imatge de les solitàries i tètriques estacions de tren mig abandonades. I continuava amb un fragment que tornava a evidenciar la riquesa d’un llibre ple de detalls plasmats en personatges secundaris: el taxista, la dona del paraigua, la del Chihuahua ... pràcticament pinzellades «teatrals i cinematogràfiques». Per què?. «M’he deixat portar per la història, amb petits personatges que donaven consistència al relat: la Carlota s’aferra a ells». Per què? Per fer imperar l’emoció, que et supera per bé o malament»

Perquè, insistia Llort, aquest debut està fet des de l’estómac: « he vomitat el text, no he anat a buscar la paraula bonica, la part emocional m’ha acompanyat sempre. És una novel·la sincera des que comença i fins que acaba». Una trama i uns personatges -i aquí, apuntaven Garcia i Tapias, entra la bonica Dolores-, pensats, senzillament per «transmetre. El títol ja és una manera de fer-ho», explicitava Llort.

«La Carlota», insistia Garcia, «hi ha anat a parar a la prostitució o hi ha caigut?». «La rutina la mata, és curiosa, autosuficient, la vida se la posa a la butxaca», reconduïa Llort. I punt. Habitació 512. Hotel Diplomàtic. Ella truca a la porta, llegeix Tapias. Per què?. «Hi ha un món inconscient o subsconscient que ens domina i ens condiciona moltíssim». La Carlota en surt, de la habituació. I de l’hotel. «I no ens penses explicar res més?». No. A canvi, però, Llort va llegir els darrers paràgrafs del llibre. Tot es manté en suspens. I el darrer detall. El món de la Carlota està relacionat amb el mar. Com la portada.