Els principis dels anys 60 van representar un corrent d’aire nou per als cinemes europeus. A França havien començat a rodar els components de la nouvelle vague, més o menys lligats a la revista Cahiers de Cinéma, encapçalats per Truffaut i Godard. A Itàlia s’obrien pas els Bellochio, Pasolini i Bertolucci, a la vegada que es consolidava l’obra dels gegants Fellini i Visconti. A la mateixa Espanya es produïa la tutelada obertura propiciada per la Dirección General de Cinematografóa de García Escudero, amb Carlos Saura de cap de cartell, mentre s’afermava l’activitat dels cineclubs.

A la Gran Bretanya, hi va haver una reacció contra el cinema literari de les grans productores, la Rank i la London Films d’Alexander Korda, i les comèdies satíriques dels Estudis Ealing, a càrrec d’una sèrie de directors joves, que s’identificaven amb el moviment dels autors teatrals anomenats angry young men dels Wesker, Sillitoe i Osborne. Eren els moments de desencís per la pèrdua del poder imperial i la progressiva crisi de la indústria i la mineria.

Els nous realitzadors es van fixar en els barris obrers de les ciutats, allí on anglesos convivien amb emigrants indis i africans. Els problemes de l’atur, la precarietat, la manca d’oportunitats, les dificultats d’accés a l’educació i als serveis socials donaven forma a uns personatges turmentats, rebels amb el seu entorn, representats per actors que s’emmirallaven en James Dean, Monty Clift i Marlon Brando. En aquests directors s’han basat els conreadors de l’actual cinema realista britànic, molts cops ja clarament polític, com Stephen Frears, Mike Leigh i Jim Sheridan.

Per aquells que vulgueu donar un bon cop d’ull als films de l’època que comentem, us en proposaré cinc d’essencials.

1. Un lloc a dalt de tot, de Jack Clayton (1958), crònica de l’arribisme d’un Laurence Harvey disposat a tot per casar-se amb una rica hereva. Oscar per a Simone Signoret. En certa manera, història aparellada amb A place in the sun, de George Stevens.

2. Mirant enrere amb ira, de Tony Richardson (1959), la cinta emblemàtica del moviment artístic que descrivim. La peça teatral de John Osborne que Richard Burton [a la foto] va voler interpretar, encara que fos renunciant a millors perspectives a Hollywood.

3. Saturday night, Sunday morning, de Karel Reisz (1960). El cap de setmana d’un obrer de Nottingham, amb xicota jove i amant madura, interpretat per un emergent Albert Finney, abans de triomfar amb Tom Jones.

4. La soledat del corredor de fons, de Tony Richardson (1962). La rebel·lia en estat pur, la d’un jove tancat en un correccional que es nega a liderar una prova esportiva davant les autoritats. Aquí el protagonista és Tom Courtenay.

5. This Sporting Life, de Lindsay Anderson (1963). Richard Harris és un jugador de rugbi d’una localitat minera del Yorkshire, que, destarotat, busca consol als braços de la viuda que li lloga el pis.