Els pares van tenir l’acudit de posar-me de nom Marion. No em va suposar, però, cap mena d’inconvenient a l’escola. Un marrec a qui li deien Milhomes se’n va fotre i després li van dir Desdentegat. Què voleu, companys? Cal que ens fem respectar.
Com que era alt i ferm, vaig obtenir una beca per jugar a futbol americà a la Universitat del Sud de Califòrnia. A prop de casa, a Glendale, hi havia estudis de cine, i, ronsejant per allí, vaig conèixer en Tom Mix, el famós cowboy dels westerns muts, que em va deixar sortir com a figurant a canvi d’entrades per als partits. Una lesió que em vaig fer tot nedant em va obligar a deixar l’esport i la beca, és clar. Un bon dia vaig tenir la xamba que Raoul Walsh gaudís d’un bon ull –l’altre l’acabava de perdre en un accident de cotxe per culpa d’un conill– i em donés el paper protagonista a La gran jornada. Quin fart de xalar! Ens vam passejar des de Wyoming a Arizona, arrossegant carros com vaixells de vela i voluminoses càmeres amb cinta de 70 mm. Els especialistes de la Fox em van ensenyar a cavalcar com un apatxe, a caçar vedells al llaç i a disparar el winchester amb una sola mà. Això últim em va anar molt bé per guanyar l’Oscar per Valor de llei.
No tot van ser flors i violes. Em vaig passar vuit anys fent westerns merdosos, fins que John Ford em va donar l’oportunitat de parar la diligència a Lordsburg. En Jack sempre fou com un pare per a mi, i confesso que davant d’ell em sentia intimidat. Solíem seure junts en cadirots al desert, de cara al Monumental Valley, bevíem scotch –només n’hi havia un que traguinyés tant com nosaltres sense caure rodó, el fill de puta d’en Lee Marvin– i xerràvem de tot una mica, mai de la pel·lícula que estàvem rodant. Per a ell, fer cinema semblava la feina més fàcil del món. «On posem la càmera, Jack?», li preguntava el director de fotografia. I ell responia: «On es vegi bé el que filmem». Era com en Hawks, quan contestava la mateixa empipadora qüestió: «A l’altura dels ulls». Amb en Hawks vaig rodar tres westerns collonuts: Riu Vermell, amb el nena d’en Monty Clift; Río Bravo, amb una Angie Dickinson que feia anar de corcoll el Howard: i El Dorado, quan en Bob Mitchum i jo ens gratàvem les puces.
Dues vegades em vaig ficar en l’embolic de voler dirigir. A El Álamo encara bo que em van ajudar a acabar-la en Cliff Lyons i en Ford, perquè jo no m’hi aclaria gaire i no hi havia déu que pogués suportar el cul d’angúnies d’en Richard Widmark. Boines verdes la vaig rodar per anar en contra de tots els comunistes que protestaven per la guerra del Vietnam. La idea era molt senzilla: un periodista primmirat al camp de batalla canvia d’opinió de la mà d’un coronel que sap el que es fa i els té ben posats.
El 1964 se’m va diagnosticar un càncer de pulmó. Em van operar i vaig aguantar quinze anys més, fins que se’m va reproduir a l’estómac. He tingut fama de dretà i no em fa vergonya. McCarthy va fer bé netejant Hollywood de comunistes i Ronald Reagan va ser un president com cal. Em penso que jo he estat un bon americà i un home fidel a les seves idees. Em vaig convertir al catolicisme abans de morir, per poder anar al mateix cel que en John Ford.
