El 1984 Robert Zemeckis estrenava Tras el corazón verde, una magnífica pel·lícula sobre una escriptora de novel·les romàntiques que acabava vivint una aventura real en l’intent de trobar una joia perduda i rescatar la seva germana. La ciudad perdida n’és un remake no confessat pel punt de partida argumental i alguns detalls de posada en escena, però sobretot per la vocació d’entreteniment d’aires clàssics que vol agradar a tot tipus de públic. Sense arribar al nivell de Zemeckis, la pel·lícula dels germans Aaron i Adam Nee n’és una digna hereva. Una comèdia d’acció sense complexos que treu el millor dels intèrprets i que, més enllà de les semblances amb d’altres títols, introdueix elements satírics que disparen contra els egos de la societat de l’espectacle.
La història comença quan Loretta Sage, una escriptora tirant a antipàtica de novel·les romàntiques, comença una gira per promocionar el seu darrer llibre. A contracor, no la fa sola, perquè l’acompanya l’actor que fa de model per a les seves cobertes. Quan són en algunes de les zones més exòtiques del seu recorregut, l’escriptora és segrestada per un milionari, Fairfax, obsessionat amb la Ciutat Perduda i el seu or. Fairfax està convençut que Loretta ha encertat la localització de la ciutat al seu llibre. Mentrestant l’actor, convençut que és l’oportunitat que esperava per ser molt més que una cara i un cos, vol demostrar que també pot viure aventures pròpies i salvar Loretta. Però les seves constants discrepàncies amenacen una fugida plena de perills. El film és particularment inspirat en l’equilibri entre comèdia i acció. Hi ajuda molt l’acabat formal i un repartiment encapçalat per Sandra Bullock, Channing Tatum (un actor que mereix més reconeixement) i Brad Pitt, que es converteix en el millor de la pel·lícula amb una autoparòdia no exempta de mala bava.
