En ocasió d’una visita al Districte V per copsar l’ambient que es respirava en els locals més característics del conflictiu paratge de la ciutat de Barcelona, el periodista manresà Josep Maria Planes i el fotògraf barceloní Gabriel Casas (1892-1973) van entrar a La Criolla. Aleshores, «un tipus que només us el sabeu imaginar imprimint les seves marques digitals en alguna banda», veient la càmera, els va dir: «Si fan una fotografia, sap, jo no hi vull sortir. A la millor, els que tenim família a fora, podem tenir un disgust si ens veuen retratats en un local d’aquests... No sé si m’entenen el sentit...». No va ser l’única anècdota que el reporter relata en el reportatge La llegenda del Districte V que va publicar la revista il·lustrada Imatges en el seu primer número, l’11 de juny del 1930. La publicació s’inspirava en models europeus d’èxit però no va arribar a finals d’any. Va fer fallida i, com explica Julià Guillamon, comissari de l’exposició Modernitat de Gabriel Casas i Galobardes, que acull la Fundació Palau de Caldes d’Estrac (Maresme), fins l'1 de maig, és una metàfora de la «modernitat fallida» que es va viure a la ciutat i a Catalunya en aquells anys entre els feliços 20 i les convulsions dels 30.
«Hi havia una voluntat de modernitat –indica el periodista– però tot va anar d’aquella manera, va ser una modernitat fallida per diferents motius. L’Exposició Internacional del 29 va coincidir amb el crac econòmic i va acabar de qualsevol manera, a més hi havia una dictadura. Tot allò està molt mitificat, veníem dels feliços 20, però si mires les imatges de la inauguració, hi veus molta caspa». De Gabriel Casas, un nom indiscutible de la fotografia a casa nostra en els anys 20 i 30 del segle passat, no se’n va saber res durant dècades. «Els que van treballar en els anys de la guerra van passar la depuració, a Casas el van denunciar, i posteriorment no va voler fer el jurament dels principis del Movimiento i ja no el van deixar treballar més de fotoperiodista», explica Guillamon: «Va caure en l’oblit i, a diferència de fotògrafs com Centelles i Català Pic, que se’ls va recuperar als anys 70, amb gent com Casas hem fet tard. Va estar absolutament oblidat fins que una colla vam començar a veure el seu nom firmant fotografies boníssimes en les revistes de l’època quan les consultàvem per a les nostres recerques».
L’exposició fuig de la fidelitat als originals d’època de dimensions reduïdes i mostra al públic còpies de gran format per ensenyar l’obra de Casas en el seu context històric per explicar una època. «Les fotos són del 29 al 32, un període poc tractat i que ha quedat relegat per la República i la guerra civil», apunta Guillamon. Metàfora de la modernitat fallida és també l’Autòdrom de Terramar, al terme de Sant Pere de Ribes. «Es va fer el 1923, era un circuit d’alta velocitat, molt modern ... i només s’hi va fer una cursa. Els intents de revifar-lo sempre es van fer amb una sabata i una espardenya».
Casas va treballar amb periodistes com Sagarra, Planes i Irene Polo, entre altres. Però Imatges va desaparèixer, i es va produir una gran «paradoxa»: «era un molt bon moment de la fotografia i el periodisme, però no hi havia mitjans consolidats per donar-los sortida. En països com França, fins i tot Espanya, aquestes revistes van durar deu, dotze anys, fins a la 2a Guerra Mundial, però a Catalunya eren flamarades, tenien una vida curta». Afortunadament, de Casas se’n conserven les plaques de vidre de gran qualitat perquè l’antic estudi on el fotògraf les va guardar el va agafar l’artista Robert Llimós, i la seva filla les va rescatar i ara són a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Tot i que la seva època va ensulsiar sota el pes del feixisme, el llegat de Casas és d’una modernitat admirable.
