«Per a Tarradellas, el límit de l’autogovern és la capacitat per exercir-lo»

Per què Tarradellas?

Juntament amb Cambó, Prat de la Riba... és dels tres o quatre polítics catalans més importants del segle XX. Entre els cinc primers, segur, i com a estadista, el més destacat al costat de Cambó.

Què entenem per estadista en el cas d’un país sense estat?

Per la visió d’estat que tenia i la idea clara de com ha de ser Catalunya en el marc d’Espanya. Tarradellas entenia les dinàmiques del poder i de l’Estat.

El llibre comença amb un seguit d’opinions favorables i contràries a Tarradellas expressades com a llocs comuns. Per què sembla que ara tothom se’l fa seu?

A Tarradellas se l’ha conegut poc. Quan des de l’independentisme es diu que era un autonomista, en comptes de buscar què deia, s’ho creuen. I si haguessin buscat, haurien vist que d’autonomista no en tenia res. També hi ha la llegenda negra de l’exili. S’ha dit que es va quedar els diners, i és fals. Quan va ser conseller de Governació, va parar els peus a gent de Macià que volia cobrar-se favors entrant a la Generalitat. Durant la Transició, els partits van veure malament que Tarradellas tornés amb poder a causa del pacte amb Suárez. I són aquests partits els que posen al passiu de Tarradellas les coses dolentes de la Transició.

El partit de Tarradellas era ERC.

Mai va deixar de ser-ho, però la imatge que ha quedat és que els socialistes li van donar suport, a partir dels 80, per oposició a Pujol.

Per què és necessari el llibre?

Explico la seva trajectòria política i, també, les falsedats sobre la seva figura per tal que es pugui debatre sobre Tarradellas amb coneixement de causa.

Quines falsedats?

Que era un autonomista. Per a Tarradellas, l’únic límit competencial de Catalunya és la seva capacitat d’autogovern i aconseguir el màxim de competències, sense etiquetar què significa això.

Més falsedats?

Que s’havia enriquit a l’exili: no és veritat. Ell, els diners, els va fer als anys 30 treballant com a viatjant de comerç. En aquella època va comprar quadres, en tenia 2 de Picasso i 1 de Dalí, a més d’altres d’artistes cotitzats, li va comprar un Mercedes al pare, va comprar un terreny a Cervelló a la mare. Es van repartir diners a l’exili per ajudar la gent de l’exili. No sabem quin romanent hi havia, però no podia ser gran perquè ni la gent d’ERC ni els d’Acció Catalana tenien un duro. Aquesta falsedat de l’enriquiment va ser instigada pels comunistes.

Molts tòpics a desmuntar?

Se’l presenta com algú que només vol manar, i és fals. Ell tenia un projecte polític, i tenia molt clar com havia de ser la relació de Catalunya amb l’Estat. També s’ha dit que era monàrquic, i no ho era.

Però Tarradellas va acceptar un marquesat.

Sí, com a agraïment pel que havia fet Joan Carles I per conduir Espanya a la democràcia. Tarradellas havia acceptat la Legió d’honor francesa, hauria estat fer-li un lleig al rei espanyol no acceptar el marquesat. I també hi va veure la manera de mostrar al seu fill que totes les penúries econòmiques que havien viscut i el temps pres a la seva relació no havien estat en va.

Així doncs, no era monàrquic?

No, no ho era, Tarradellas creia que la monarquia no podia portar l’autogovern a Catalunya, tenia l’experiència dels anys 20.

Però va acabar essent president de la Generalitat d’una Espanya monàrquica.

Si una monarquia constitucional podia portar l’autogovern, es podia veure com una República coronada: si el rei és al capdavant de l’Estat, però no intervé políticament i permet desenvolupar l’autogovern de Catalunya tampoc calia oposar-s’hi. Tarradellas mai va tancar la porta que més endavant hi pogués haver una República.

Li ha tocat desmentir moltes falsedats, equívocs...

La gent, tot això, no ho ha anat a llegir: s’ha quedat amb uns coneixements molt bàsics. Per exemple, el tema de la batalla contra Montserrat. Ell no volia que l’església participés de la política, com ho havia fet a la guerra i a l’exili al costat de Franco. I tampoc volia que, en publicacions com Serra d’Or, els intel·lectuals marxistes tinguessin uns espais on expressar-se i que això influís en la societat o en altres partits polítics.

Disgustat amb Montserrat i també amb Òmnium. Per què?

El va molestar que obrís delegacions a Europa i Amèrica perquè recaptava diners que ell necessitava. També creia que hi hauria un grup de població, de la immigració espanyola, que es podria desvincular de la cultura i la llengua si percebia que les subvencionava la burgesia. I això podria ser la llavor d’un nou lerrouxisme. Als anys 70, aquest perill ja estava superat, pe-rò als 60 es percebia com a tal.

Explica en el llibre que no li agradaven els pactes entre partits catalans i espanyols.

Tarradellas estava en contra dels partits catalans que estaven a favor de pactar amb altres partits de l’antifranquisme espanyol, perquè no volia que es vinculés la política catalana a l’espanyola. Per exemple: Unió Democràtica amb altres partits de la seva òrbita, o el PSUC i el Partit Comunista Espanyol.

Però ell va pactar amb el president espanyol Adolfo Suárez.

És clar, perquè per a Tarradellas el pacte havia de ser de govern a govern. El seu món és Catalunya i la seva obsessió és l’autogovern, per tant s’havia de pactar de govern a govern, no de formació a formació, no volia partits espanyols amb sucursals a Catalunya. Per això, la reclamació que fa el PP de Tarradellas no té cap sentit.

Volia trencar amb Espanya?

D’això no en va parlar.

No va posar nom als límits de l’autogovern català, però sembla que hi ha el límit que marca l’Estat espanyol.

Deia que no cal generar recels innecessaris a Madrid, sinó gestionar bé les competències. Però no plantejava les competències en contra de l’Estat, a diferència de Pujol, que tenia la idea de duplicar estructures, sinó que Catalunya és Estat. Per exemple, en l’ordre públic, ell deia que hem d’intentar manar sobre els cossos i forces de seguretat a Catalunya. L’Estat no ha de veure que Catalunya vol fer coses en contra seu. El que volia Tarradellas és que la gent visqui cada dia millor.

Després de perdre la guerra, per què no ho va deixar córrer?

Sempre va tenir clar que s’havia de mantenir la Generalitat. Des del dia que va entrar en política, va saber que volia estar en política. I en marxar a l’exili, va voler retornar a Catalunya amb l’autogovern. Se sentia responsable de l’autogovern que es va perdre. Entre el juliol del 36 i el maig del 37, Catalunya va tenir una relació pràcticament confederal amb la resta de la República. Ell i Companys entenien que el pacte de l’Estatut del 32 havia saltat pels aires, i calien més competències. Però amb els fets de maig del 37, l’Estat en va recuperar. Tarradellas, que sempre actuava segons les experiències viscudes, va entendre la lliçó.

El lideratge que va entomar a l’exili va ser contestat?

Sí, sempre. Tarradellas era un individualista, i molt superior als seus contemporanis com a polític. Li costava repartir joc. Per això hi ha el recel amb la seva figura. Però ell va posar diners per fer els desplaçaments per França, els viatges a Amèrica... Tarradellas es va moure contínuament, mentre que Irla era a la Costa Blava i organitzava el partit. A partir dels anys 50, tot l’exili va passar per Tarradellas. Si ell estava malalt o deixava d’escriure, l’exili es parava.

Com era la relació amb Irla?

S’ha dit que Tarradellas va empènyer Irla a deixar la presidència. Fals. Irla ja no volia ser president, el 1940, però Tarradellas li va dir que ho havia de ser perquè havia estat el president del Parlament. Irla va ser 14 anys essent president a l’exili sense voler-ho ser. Però des del 52, 53, Tarradellas ja era el president in pectore i el 1954 va ser elegit. Irla li va estar agraït.

Tarradellas és una figura de la lluita antifranquista?

Sí, és una figura bàsica, central. La diferència entre el Tarradellas president de la Generalitat i els presidents de la República i el Govern a l’exili és que ell es movia molt i la resta tenien una mobilitat reduïda. Què volia dir ser ministre de Comerç a l’exili? Res, eren governs d’opereta que no tenien res a governar. Tarradellas deia que a l’exili hi havia d’haver un president i prou. I no s’estava a París esperant que algú s’il·luminés i l’anés a buscar. El PNB a l’exili funcionava, però no ERC, que havia anat de baixa i no tenia diners.

Tot aquest bagatge va ser clau per tornar com a president?

A Tarradellas el van poder anar a buscar perquè feia quaranta anys que es movia, que parlava amb tothom, i estava molt informat de l’interior. Quan va entrar en política, ja tenia 30 anys. I al final de la guerra, amb 40, estava en el zenit de la seva capacitat política. Els antifranquistes joves no van entendre mai que no es podien treure de sobre una persona que durant quaranta anys havia anat amunt i avall creient-se que era el president de la Generalitat.

No és d’estranyar, doncs, que incomodés la seva presència.

Després d’aquest bagatge de l’exili, van venir els que aleshores tenien 30 anys, els Pujol, Obiols, Reventós... i van dir ‘això ja ho fem nosaltres’. Era el mateix conflicte generacional que Tarradellas havia viscut els anys 30 amb Macià Però va replicar que no s’apartava.

Més enllà de la política, destaca el vincle profund que va tenir Tarradellas amb la seva filla Montserrat, que va néixer amb la síndrome de Down.

Quan va néixer, va quedar molt tocat. I l’entrada en política va ser una via d’escapament d’aquesta realitat. Però va portar la Montserrat als seus viatges i la va fer visitar per bons especialistes. Va tractar la seva filla amb normalitat, no la va amagar. Se l’estimava molt, tenien una relació molt especial.