Les tribus índies americanes que més han sortit als westerns són les dels apatxes, més que els majestuosos sioux de les Muntanyes Negres, els tossuts xeienes de les Grans Planes o els orgullosos comanxes del nord de Texas. Els apatxes eren fonamentalment nòmades i la seva àrea d’influència s’estenia pel sud de Texas, Arizona i Nou Mèxic, així com, a l’altra banda de la frontera mexicana, pels estats de Chihuahua i Coahuila. No formaven una nació unitària, sinó que es dividien en tribus independents: les principals eren els jicarilles, els mescaleros i els chiricaues. Especialistes en la guerra de guerrilles, en grups de combatents molt resistents, es movien a gran velocitat, aprofitant el coneixement del terreny. Caçadors i recol·lectors, mai van sentir afició per l’agricultura i la ramaderia, com els seus cosins navajos. Aprofitant la seva expertesa en les emboscades i el fet de poder passar a l’un i l’altre costat de la frontera, els apatxes van fer anar de corcoll els soldats americans, fins que Gerónimo es va rendir al general Miles l’any 1886.
Ens fixarem en tres films i en els apatxes protagonistes, explicant què hi ha de veritat i de mentida en les seves figures històriques. El primer film és Fletxa trencada (1950), de Delmer Daves. El cacic indi a considerar aquí és Cochise, representat per l’actor Jeff Chandler, que després reprendrà el personatge a Pau trencada (1951), de George Sherman, i a l’inici de Taza, fill de Cochise (1954), de Douglas Sirk. Cochise era alt i ferm i sembla que fins i tot presumit. La pel·lícula d’en Daves narra els fets reals de la seva relació amb Tom Jeffords, amb el qual va pactar el pas primer del Pony Express i després de les diligències pel seu territori. També és veritat que va voler la pau i es va entrevistar amb el general Otis Howard, anomenat «el general cristià», que portava sempre una Bíblia i respectava la gent de totes les races.
La venjança d’Ulzana (1972), de Robert Aldrich, ens il·lustra sobre els sangonosos recorreguts d’aquest renegat –havia sigut explorador de l’exèrcit–, que no va voler recloure’s a la reserva de Florida i va ser el terror de miners i colons. Amb una colla de només una dotzena d’homes, va recórrer l’any 1885 gairebé 2.000 km i va matar 38 blancs i 14 apatxes enemics, fins que fou capturat i mort quan tenia 40 anys. El film d’Aldrich és un dels més crus i encertats de tots els westerns indis, i la labor de Burt Lancaster, de mèrit.
Geronimo (1993), de Walter Hill, explica els darrers temps de lluita del més famós guerrer chiricaua i la seva rendició propiciada pel cap d’exploradors Al Sieber. El film glorifica l’apatxe en el seu ocàs de la lluita, però el que cal dir és que Gothatay –el seu nom real– va acabar poc dignament al seu confinament a la reserva de Fort Still (Oklahoma). Venia autògrafs a mig dòlar i explicava les seves batalles al preu que fos. Alcoholitzat i addicte al joc, s’exhibia arreu, com a la Fira de Saint Louis 1904 o a la desfilada inaugural de la presidència de Theodore Roosevelt un any després. Va morir el 17 de febrer del 1907 a conseqüència d’una pneumònia provocada per una caiguda del cavall, que el va deixar tres dies ajagut en una rasa.
