La platja Fonda és un racó de pau i tranquil·litat al terme de Begur, «una platja enfonsada a la qual s’hi arriba a través d’uns graons, amb una arena grisa que se’t clava als peus, una roca et protegeix del vent, és una petita badia d’aigua transparent, on t’enfonses de seguida i experimentes l’emoció de la fondària». La descripció de Montserrat Garcia Ribas (Castellbell i el Vilar, 1964) remet als dies viscuts amb la seva mare, que va perdre la vida el 2013 quan va ser atropellada en un pas de vianants a Manresa. Del raig de versos i emocions que va brollar poc després del trist i tràgic incident i del pòsit de reflexions i sentiments que van anar arribant amb el pas del temps Montserrat Garcia Ribas n’ha construït el poemari que porta el nom de la recollida caleta del Baix Empordà.

«Els poemes de la primera part del llibre em van sortir a raig en un dia i mig al cap de tres o quatre mesos de la mort de la mare, excepte el primer i l’últim, que són posteriors», explica Garcia Ribas, que en aquells primers instants de la creació no tenia al cap la confecció d’un poemari. «És la part que em toca més de prop», afegeix la poetessa bagenca.

En el seu treball anterior, Les harmonies fràgils (2018), Garcia Ribas va voler aportar una mirada personal a un fet tan descrit al llarg de la història de la literatura com l’amor. Un cop la vida la va posar davant un fet tràgic i, al cap dels anys, va prendre consciència que tenia entre les mans prou material per tornar a la impremta, l’autora va «eixamplar» la seva veu poètica cercant de nou un punt de vista propi a una experiència vital, la pèrdua d’un ésser estimat, de la qual tants escriptors han parlat.

«No volia que l’emoció es quedés en el fet, inesperat i tràgic, de l’atropellament», afirma Garcia Ribas: «El punt de partida és un fet personal, però volia anar cap a totes les pèrdues importants, per parlar de les absències, però, també, dels vincles i les arrels». Un viatge introspectiu que tenia un altre element capital: «El poemari és un homenatge a totes les mares».

Després de l’infaust accident, «no vaig poder escriure res», recorda l’escriptora. De cop, un dia, van aflorar mitja dotzena de fragments que, tot i el temps transcorregut, «no vaig tocar, no tenia dret a tocar-los». La vida va continuar i Platja Fonda es va anar coent a foc lent amb versos que apareixien i la poètica del silenci de Garcia Ribas els polia i depurava: «És la meva veu, la brevetat, la concisió». Una poesia amb «voluntat de suggerir» més que «de narrar».

Garcia Ribas reconeix que «em feia por caure en sentimentalismes». El repte era que els poemes «poguessin transmetre l’emoció que jo sentia». La poetessa apunta les seves intencions: «Amb aparença de serenor i de contenció expressiva, a mesura que avances es va notant l’emoció, fins arribar al clímax d’aquesta emoció».

Quan de la mort i el dolor, la pèrdua, ja se n’ha dit tot, la poetessa busca «el ‘com’, una manera de dir, un matís, expressar l’emoció des de dins de l’emoció i que el lector l’arribi a sentir».

La platja Fonda, «símbol de la pèrdua, un lloc agrest», és també un espai real com Londres, destí d’un viatge que va incloure el pas per la Tate Modern i una llibreria astrològica. «És el primer cop que surten llocs físics en la meva poesia», indica Garcia Ribas: «Són llocs on puc ancorar l’emoció».

Quan parla d’eixamplar la veu poètica, l’autora es refereix a la voluntat de «mirar cap a l’exterior», ser «més oberta» i incorporar «més adjectius, coses, llocs...» als versos. «Es tracta de mirar cap a fora i, alhora, cap endins», afegeix, advertint que allò irrenunciable és «mantenir la intensitat sense que hi sobrin paraules». Dit d’una altra manera, «la meva és la poesia del silenci, que no és la que més s’escriu, però és com em surt i com jo valoro les coses».

Garcia Ribas s’expressa a través de la fragmentació i Platja Fonda participa «d’una mirada entelada, borrosa, una pàtina que dificulta distingir el que és real». Com quan «ets a la platja, amb els ulls tancats, fa sol, i no saps què veus».