Quan es va saber, de seguida va generar una (necessària) onada d’optimisme i autoestima per al cinema català. Alcarràs guanyava l’Os d’Or a la Berlinale, fent història per uns quants motius: el primer, per descomptat, per a la pròpia cinematografia catalana, que mai havia assolit un reconeixement d’aquest nivell; el segon, perquè demostrava que la reivindicació d’una realitat suposadament local i aparentment allunyada dels canons del cinema més globalitzat podia despertar interès en una mostra internacional. Un dels elements clau és la seva jove directora, Carla Simón, que va aconseguir la proesa amb el seu segon llargmetratge (el primer, Estiu 1993, ja va tenir molt prestigi i apuntava a una cineasta amb una sensibilitat única) i s’ha consolidat com un dels noms a seguir de la nostra indústria. Sigui com sigui, Alcarràs arriba avui als cinemes amb tot a favor per convertir-se en una de les pel·lícules catalanes més taquilleres de la història. Ho fa, a més, després de tornar-se un veritable fenomen, fins al punt que hi ha hagut quòrum als mitjans de comunicació a posar el focus en la seva autora i els seus protagonistes. I, el més important, erigint-se en un veritable esdeveniment per allà on passa, fent palès que el seu abast va molt més enllà del guardó en un festival de prestigi.

Al llarg de dues hores exactes, Alcarràs parla de temes tan poc tractats al cinema modern com les profundes transformacions de la vida al camp, la falta d’atenció col·lectiva al món rural i els vincles familiars com a garants de les tradicions en perill d’extinció. Els protagonistes de la pel·lícula són els Solé, un clan que cada anys es reuneix en aquesta població de Lleida per a la collita del préssec. Enguany, però, serà l’última, perquè la instal·lació d’unes plaques solars a la seva parcel·la alterarà els seus costums. Això ha començat a condicionar la seva relació, sobretot amb l’avi de la família, i els aboca a haver de pensar en un horitzó molt diferent. Simón s’endinsa en aquest relat coral amb una franquesa absolutament desarmant en què la naturalitat d’intèrprets i situacions et fa desitjar que el metratge no s’acabi mai. Entre els grans al·licients del film hi ha la seva fotografia, que transmet una acurada sensació de realisme, i el seu magnífic repartiment, encapçalat per Jordi Pujol Dolcet, Anna Otín, Xenia Roset, Albert Bosch, Ainet Jounou, Josep Abad, Montse Oró, Carles Cabós, Berta Pipó. Si Alcarràs acaba sent l’èxit que se li suposa, és molt possible que el de la Berlinale sigui només el primer d’una llarguíssima llista de premis. I el millor de tot és que se’ls mereixerà tots i cadascun d’ells.

Una directora que ja havia despuntat amb els primers curts

Amb Estiu 1993, la directora d’Alcarràs ja va avisar del seu talent però abans ja havia despuntat com a autora de curtmetratges amb títols com Les petites coses, Llacunes o Correspondència. Simón aconsegueix dotar d’ànima un estil molt deutor de l’estètica documental als seus guions perquè sap apropar-se als temes amb una franquesa que fa molt genuïnes les emocions que retrata. Una trajectòria que ningú no dubta que seguirà en plena línia ascendent.