Regió7

Regió7

Santi Balmes | Cantant de Love of Lesbian
Entrevista Santi Balmes Cantant de Love of Lesbian

«Al final el que vols és que la teva banda sigui una península a part»

Love Of Lesbian actua demà al Palau Firal per presentar el seu darrer disc, «Viaje Épico Hacia la Nada», en un concert inclòs en la Manresa 2022

Santi Balmes proposa per a Manresa un concert enèrgic. arxiu/luca piergiovanni

Van ser la primera banda a fer un concert multitudinari durant la pandèmia. Sense distància i amb mascareta. Era el març del 2021 i dues setmanes després publicaven V.E.H.N. acrònim de Viaje Épico Hacia la Nada, la tornada de Love Of Lesbian (LOL) cinc anys després d’El poeta Halley. Ja no han baixat dels escenaris. Ara, sense distància i sense mascareta tornen a la capital del Bages, al Palau Firal, quasi deu anys després de la seva darrera visita a Manresa, entremig d’escenaris americans i abans del tram que els portarà a petites sales europees.

Si no he sumat malament, la banda està a punt de fer 25 anys. Els felicito?

25 anys? Segur? De fet no som gens nostàlgics però això vol dir que passa el temps, que envellim.

I no li agrada gaire...

Ni de conya! No m’agrada gens! La veritat és que no ho havia pensat, això dels 25 anys. En realitat, vivim en el nostre propi ritme intern. Quan vam començar, quan cantàvem en anglès, tot i ser els mateixos érem una altra banda. Per a mi el minut zero de Love Of Lesbian no comença fins que vam publicar Maniobras de escapismo (2005).

Demà, a Manresa, veurem un concert amb 3.000 persones com els d’abans. Vull dir, ni mascaretes, ni distància.

Sí, demà sí. Hem d’aprofitar el moment, això segur. Però... no me n’acabo de fiar del tot. Hi ha repunt de casos i no vull pecar d’optimista ni fer-me massa il·lusions. No crec que la guerra contra el virus s’hagi acabat.

En tot cas, parlem de treva?

De treva sí. I un concert és el millor per celebrar-ho.

A Manresa celebrem els 500 anys de l’arribada de sant Ignasi de Loiola. I el concert de Love Of Lesbian és un dels plats forts de la commemoració. Algun punt en comú?

Va ser el fundador dels jesuïtes, oi? No, no som un grup que combregui gaire amb l’Església.

I si li dic que la paraula transformació és l’escollida per a l’efemèride?

La metàfora és encertada. S’ha de felicitar el departament de màrqueting.

Explica que VEHN és un disc que neix de la necessitat de fer una passa endavant. I no és així, sempre?

En aquest cas va ser especialment intens. Veníem d’una època difícil a nivell personal i de banda, havíem de prendre decisions no gaire agradables. És un disc molt més carregat de biografia. El potea Halley, per exemple, és un homenatge a les paraules, a la poesia, fruit d’un altre moment, d’una època més plana. Però VEHN arriba carregat d’experiències personals, com la desaparició d’un amic, de lluites amb la indústria musical... és un intent de fugir de la immobilitat, de l’opressió. No tenia res a veure amb la pandèmia, perquè és anterior... Amb aquest disc entrem de nou en el món real. Crec que transmet terrenalitat, la idea de tornar a tocar de peus a terra.

El disc comença molt enfadat.

Sí.

Però acaba virant cap a l’esperança.

També. El que vols és mostrar una llum al final del túnel perquè això és el correspon als períodes de crisi. Tot va fatal però quan ho racionalitzes, en tota aquella hipotètica negror sempre trobes escletxes de llum. És com un viatge de la crisi a l’alliberament.

I això com es fa?

Actuant. Sovint pensem i pensem i pensem i no fem res. Hi ha d’haver pensament i acció perquè, si no, no incideixes en res i obsessionar-se no és gens recomanable. Has de fer passes endavant.

És obsessiu?

Tinc la sort que ho focalitzo en la creació. Obsessionar-se, sobretot amb algú, és tòxic.

Ara ja es prenen seriosament? Com a banda, vull dir.

És la gent qui ha fet que ens prenguem seriosament. Nosaltres som un grup d’amics i una banda acomplexada, però quan saps que un grup com U2 també s’acomplexa, flipes... El que legitima una banda no és la premsa sinó el públic.

Tenir un so reconeixible, que no s’assembli a ningú també ajuda, suposo.

És el que sempre busques. Al final el que vols és que la teva banda, que neix en un context, sigui reconeixible fora d’ell. Ser una península a part. Anar més enllà d’una moda. I al final, aquest so característic respon, sovint, a motius més particulars.

Què vol dir?

A no amagar els defectes. La meva veu, per exemple. Massa ronca? Però és la meva. Al final, assumir-ho et fa més honest perquè el que busques és transmetre amb les teves cançons. Pots cantar molt bé, no desafinar ni una nota però només hi ha un Lou Reed.

VEHN és un disc per al directe?

Crec que es defensa molt bé. Hi ha cançons més atmosfèriques i d’altres més tot terreny, com Los irrompibles, per tocar-les en un festival davant de 30.000 persones. Demà a Manresa proposarem un concert enèrgic, que és el que ens demana el cos.

El grup estrenarà el directe del tema «Catalunya bondage»

El concert de dissabte de Love Of Lesbian –Santi Balmes, veu, guitarra i teclats; Julián Saldarriaga, guitarra i cors; Jordi Roig, guitarra, i Oriol Bonet, bateria– servirà per estrenar en directe un dels temes del nou disc que encara no havien tocat: Catalunya bondage, inspirat en el procés i que en el disc, de 12 temes, té la col·laboració de Cristina Martínez i Álbaro Arizaleta d’El Columpio Asesino. A El sur, la veu de Bumbury.

Compartir l'article

stats