S’ha produït un veritable miracle cultural: una de les estrenes més taquilleres del darrer cap de setmana ha estat una producció catalana amb una trama gens impactant i un repartiment d’actors no professionals. Alcarràs ha esdevingut un veritable fenomen sociològic, després de guanyar sorprenentment l’Os d’Or en el festival de Berlín (la primera vegada que un film parlat en català aconseguia la màxima distinció en un dels certàmens més importants), però representa, sobretot, la consagració internacional d’una brillant generació de realitzadores catalanes. Carla Simón, després d’enlluernar-nos amb la seva prodigiosa opera prima (Estiu, 1993), es confirma com una autora d’una gran volada. El seu segon llargmetratge recrea la darrera collita d’una nissaga d’agricultors de les comarques lleidatanes, els Solé. L’estiu, el camp i la infantesa tornen a ocupar un lloc preferent. I la seva darrera proposta també està revestida d’una vocació decididament personal: no és tan directament autobiogràfica com el seu impressionant debut, però està marcada per les seves experiències amb la seva família materna. L’autora barcelonina ha reconegut l’empremta de tot un seguit d’obres mestres (La terra trema, Río Salvaje, El árbol de los zuecos) a l’hora de reivindicar oportunament, però sense cap tipus d’èmfasi, les oblidades terres interiors (el seu discurs connecta estretament amb la darrera literatura rural catalana). I ho fa amb un to crepuscular i naturalista que destil·la una malenconia profunda, desproveïda de qualsevol tipus de sentimentalisme idealista. L’etern conflicte entre les velles tradicions i els temps moderns ha impulsat una elegia rural que traspua una alenada tan subtil com poderosa. Alcarràs despulla la nostra realitat més propera amb una bellesa expressiva i una maduresa humana que només està a l’abast del cineastes majors.