La dècada dels setanta constitueix probablement la darrera era daurada del cinema nord-americà. Uns anys gloriosos (l’esplendor de la generació de mestres com Coppola i Scorsese) que el Hollywood del segle XXI ha evocat en els últims temps amb unes dosis indissimulades de nostàlgia i enveja. El darrer film que reivindica aquesta etapa creativa irrepetible és X. No és casual que el 1979 sigui l’any en que transcorre la seva trama.
Els seus protagonistes són uns cineastes novells i entusiastes que es proposen rodar en una comunitat rural de Texas una pel·lícula per adults. Però els seus amfitrions reaccionaran amb una violència inusitada quan s’assabenten de les seves veritables intencions. X no despertava, a priori, gaires expectatives, perquè es presentava com l’enèsim homenatge al cinema de terror rodat en els setanta. I, a més a més, el currículum del seu autor no era gens engrescador. Però, sortosament, Tim West (un modest artesà especialitzat en discretes produccions fantàstiques, com La casa del diablo i Cabin Fever 2) ens ha sorprès gratament i, a diferència del que succeeix amb la majoria dels films estatunidencs actuals, dona molt més del que promet. La influència de la llegendària La matanza de Texas (Hooper, 1974) és més que evident, però el cineasta nord-americà, també responsable del guió, ha sabut bastir un slasher (una de les variants més sagnants del terror modern, en què les víctimes sovint són joves) dotat d’una personalitat atractiva. West ens capbussa en la brutalitat demencial de l’Amèrica profunda (una premissa repetida en el cinema fantàstic ianqui més salvatge de les últimes dècades), i ens convida a patir/gaudir amb un entremaliat i sucós exercici de cinema dins del cinema que oscil·la calculadament entre el gore (sang i fetge) més impactant i el sarcasme més juganer.
