Vam veure fa poc, en l’últim lliurament de Spider-Man, el Doctor Strange, i ara aquest personatge concebut per Steve Ditko i Stan Lee es converteix novament, després de sis anys, en el protagonista absolut d’una superoducció de Marvel. El carismàtic Dr. Strange recorre en aquesta ocasió els laberints més envitricollats del Multivers, i necessitarà el suport dels aliats més inimaginables per tal de resoldre els reptes més descomunals. Scott Derrickson, l’autor del primer Doctor Strange cinematogràfic i recordat especialment per la notable El exorcismo de Emily Rose, fou el director inicialment previst per rodar aquesta luxosa i mastodòntica seqüela, però fou substituït pel llegendari Sam Raimi. Aquest realitzador sacsejà el cinema de terror fa quatre dècades amb el seu mític Posesión infernal. I precisament la seva estreta relació amb aquest gènere fou el factor cabdal perquè filmés finalment aquest nou lliurament de les peripècies del Doctor Strange perquè aquest és un producte decididament híbrid que pretén fusionar la grandiloqüència més ortodoxa del segell Marvel i un toc terrorífic més desimbolt i enèrgic. Raimi, que executà la primera trilogia de Spider-Man, torna a l’univers Marvel amb una obra que es queda a mig camí de les seves intencions i ambicions. La mà més gamberra i potent del cineasta nord-americà es percep en les seqüències més salvatges i torbadores (les més atractives de la funció), que beuen en les fonts del terror més contundent, però aquest esperit fantàstic resta finalment esmorteït per l’artifici més encotillat (i inofensiu) de la factoria Marvel. El resultat final, tan excessiu (un metratge innecessàriament allargat de dues hores i mitja) com desequilibrat, apunta en alguna direcció estimulant, però claudica finalment davant de l’estratègia comercial més especulativa i paupèrrima.
