De Contradiccions (Temps Record, 2020), se’n recordarà, l’Anaïs Vila (1988). Primer, perquè és el seu tercer disc, amb què canviava l’acústic dels dos primers treballs per les guitarres elèctriques i sintetitzadors; segon, perquè, a nivell «conceptual i sonor» és el seu disc «més rodó»; i tercer, perquè ha estat un disc difícil d’ensenyar: el concert de presentació s’esqueia un 14 de març del 2020, al teatre Conservatori, dos dies després que la roda de suspensions pel coronavirus ho aturés tot. Només havia pogut fer dues preestrenes. Però la cantant i guitarrista de Santpedor no va llençar la tovallola i dos anys i 24 concerts després, Vila tancarà avui la gira de Contradiccions. Ho farà a l’emblemàtica sala manresana El Sielu. Serà el concert 25è, el darrer i el primer de tota la gira amb el públic a peu dret i sense mascareta: «tinc ganes de tancar aquesta etapa i fer-ho d’aquesta manera. El directe de Contradiccions és prou potent per a una sala. Em vull treure aquesta espineta coincidint amb el final de gira». Avui és la nit.

Mirant en perspectiva, diu, al final «no em puc queixar. No soc una cantautora de disc per any i després de tot l’esforç està bé que les cançons puguin tenir recorregut. Dos anys seria l’habitual el que passa és que, en aquest cas, per la pandèmia, ha estat tot molt intermitent». A la santpedorenca l’acompanyaran a l’escenari els músics i també productors del disc, Pep Soler (sintetitzador, sàmpler i coros) i Andreu Moreno (bateria i bass synth), amb Joan Sanllehí al so, que han tocat amb Vila en la majoria de concerts d’aquesta gira. I una col·laboració com a sorpresa final. I a El Sielu, una sala «on havia fet els primers concerts, quan començava». Es tanca el cercle.

«Espero que el públic tingui curiositat per saber com sona la nova Anaïs Vila». Aquesta frase la deia la santpedorenca el juliol de fa dos anys, quan tot semblava que tornava a engegar. És el que ha percebut, en aquest temps?. Explica que sí, que té «aquesta sensació». Que creu haver arribat a «un públic una mica diferent, que s’ha eixamplat. La veritat és que amb la pandèmia et queda la impressió que podies haver fet més coses, o algunes més. És una sensació agredolça. Segur que hi ha gent que s’ha apropat perquè l’Anaïs amb guitarra acústica no li generava tanta curiositat; però també n’hi deu haver que se n’han desmarcat». Tot i això, apunta, si bé el primer disc Entre els dits (Temps Record, 2015) era acústic, el segon, Fosc, cançons per veure-hi clar (Temps Record, 2017) ja aportava notes de canvi, amb ritmes més electrònics: «els dos primers treballs eren més eclèctics, sobretot el segon; el tercer buscava una sonoritat unitària de manera més conscient». I és que entre el seu debut i ara «hi ha cançons que tenen una dècada».

«El meu és un projecte petit, estic en una discogràfica petita i no vaig gens lligada al mercat. A mi m’agrada explorar, necessito buscar i veure cap a on vull anar». Amb Soler i Moreno estan començant «a produir nous temes» per a un projecte nou que tot just està als inicis. Continuarà pel camí traçat amb Contradiccions?. «No ho se, segur que hi haurà elements que el recordaran, una línia, però també canvis. Buscarem la sonoritat que demanin les cançons».

Avui sonaran tots els temes del disc. Cançons com Friccions. I Raons, una cançó «enèrgica, positiva, la més escoltada» d’un treball que també, quant a a lletres, va deixar veure una Anaïs Vila més crítica a nivell social, més «analítica de l’entorn on visc» que de l’àmbit personal que havia marcat els seus primers temes: «He eixamplat la temàtica, visc més enllà de la meva bombolla». Emoció és el que vol transmetre i és el que voldria que es traslladés al concert d’avui: «que al públic li vingui gust escoltar l’atmosfera d’aquesta Anaïs. Que es pugui sentir la vibració de la gent, que la perceps molt a prop quan toques en una sala».

Viure de la música, diu, «mai no ha estat fàcil, ni amb pandèmia ni sense. De tant en tant surt un grup mediàtic, que es converteix en referència però la realitat és que hi ha moltíssims treballadors i treballadores culturals entre les quals m’hi incloc». Ella, a banda del seu projecte en solitari, puja als escenaris com a guitarra i cors de Joan Dausà o com a corista de Pantaleó, a més de fer classes. I continuarà «picant pedra. Visc de la música de moltes maneres tot i que és el meu projecte personal el que em fa més feliç».