El món és un lloc meravellós i alhora terrible que Montserrat A. Izquierdo (Barcelona, 1989) explora des de la pulsió poètica. Veïna de Castellbell i el Vilar des dels 9 anys, actualment viu a Monistrol de Montserrat i ha publicat el seu primer llibre, el poemari Laberinto de versos. «Escriure ajuda a posar ordre al cap», diu l’autora bagenca.

«Fins ara no havia publicat mai res, havia escrit contes curts i poesia en un blog, però no m’havia plantejat fer un llibre», reconeix Izquierdo, que va estudiar antropologia i treballa amb joves vulnerables. En el pòsit dels seus treballs d’adulta hi ha la passió per l’escriptura que l’ha acompanyat des de petita i el mestratge de persones com la Cristina Iglesias, una professora de literatura de les Dominiques de Sant Vicenç de Castellet que la va «animar» a posar-se davant del paper en blanc.

Laberinto de versos s’ha fet realitat gràcies al segell andalús Libros Indie. L’obra «té una continuïtat i un sentit temàtic» i s’estructura en dues parts: «D’una banda, hi ha poemes introspectius, vivències personals; i de l’altra, soc jo enfront del món, les estructures socials... coses que m’afecten». En aquest sentit, Izquierdo reconeix que situacions com la que es viu a Ucraïna «em preocupen».

El poemari inclou peces escrites en els darrers anys, sobretot entre els 25 i els 28, que reuneixen els dos punts de contacte amb el món que l’autora bagenca ha conreat des de fa anys: «Escric des d’una perspectiva analítica i artística». L’antropologia li ha proporcionat una «mirada entrenada» a l’observació del detall, mentre que el gust per la literatura la guia per una indagació poètica de la realitat. Tot i que la seva vocació professional l’ha dut per altres territoris, no ha abandonat mai l’escriptura, i els textos que formen Laberinto de versos parlen «d’un període en el qual em van passar moltes coses, qüestions amoroses, una crisi existencial...»

Així, per les pàgines del volum hi desfilen sentiments com «el dolor, la ràbia, l’alegria, la reflexió, l’esperança, aquells moments en què ho engegaries tot a rodar». Izquierdo creu que la vida quotidiana és motor de poesia, i alhora és del parer que «la imatge del poeta que pateix, que està frustrat amb la vida, trist, amb problemes de salut mental i que ho paga amb tothom és un mite que s’ha de trencar; escriure és emocionalment saludable».

Un cop passades les sensacions al paper, «el que hi ha no és un ‘jo’ sinó una eina que serveix per entendre’m, i potser també li serveix a algú altre». Per aquest motiu, «crec que la lectura pot fer passar l’experiència solitària a la dimensió comunitària». A la poetessa, no la molesta «exposar» els seus sentiments a l’escrutini públic. «Més que publicar, el que em costa és tenir la seguretat que allò que publico agradi», afegeix Izquierdo.

Devota d’autors com Pedro Salinas, Miguel Hernández, Alejandra Pizarnik i Becquer, creu que, «ni que sigui de manera inconscient, quan escric també hi ha la meva formació d’antropòloga i influències com les de Focault». A partir d’ara, amb els nervis del debut ja superats, «tota una aventura», confessa, no sap si tornarà a passar per les mans d’una editorial. «Jo escric molt, ja es veurà», apunta Izquierdo.