Les novel·les de Stephen King, un dels escriptors de literatura fantàstica més paradigmàtics del darrer mig segle, han inspirat una filmografia llarguíssima d’adaptacions més o menys brillants. Hi podem trobar títols indispensables (Carrie, El resplandor, La zona muerta...) i, curiosament, algunes de les millors versions cinematogràfiques parteixen de textos de l’autor nord-americà (Cuenta conmigo i Cadena perpetua) que no beuen en les fonts del terror. Però també s’han rodat nombroses produccions grises i mediocres basades en els populars relats de King. Ojos de fuego pertany, dissortadament, a l’apartat menys estimulant del cinema fantàstic que plasma l’univers singular del famós creador. La seva antiheroïna és una nena, Charlie, dotada d’unes facultats tan extraordinàries com temibles. El nou llargmetratge de Keith Thomas partia amb un avantatge inicial: la primera recreació fílmica de la mateixa novel·la, rodada el 1984 per Mark L. Lester, és un títol oblidat i oblidable. Però els Ojos de fuego del segle XXI són igualment insubstancials. El cineasta estatunidenc va cridar l’atenció fa tres anys amb la seva òpera prima (la terrorífica The Vigil), però ara ha fracassat estrepitosament. La narració, que pretén ser sòbria, cau en la insipidesa expressiva més rutinària, i el seu disseny visual es sustenta en uns efectes paupèrrims . D’altra banda, Thomas es vol desmarcar no només de la pel·lícula homònima precedent, sinó també de la pròpia novel·la de King, tot desplegant una conclusió diferent. El problema és que la lectura de l’autor nord-americà és absolutament insatisfactòria, i el seu treball, tan híbrid com dubtós, oscil·la estèrilment entre el terror més convencional i el cinema de superherois. L’ombra de Marvel és gegantina i ja ha arribat fins el territori fantàstic configurat per l’incombustible Stephen King
