La màfia ha inspirat una llarga filmografia, farcida d’obres mestres. L’opera prima com a realitzador de l’escriptor i guionista Graham Moore (guanyà l’Oscar fa set anys pel llibret de The Imitation Game) està molt lluny creativament dels títols cabdals d’aquest veritable subgènere, però la seva trama es sustenta en un antiheroi certament singular i atractiu, molt allunyat dels personatges sinistres, violents i retorçats que presideixen habitualment les pel·lícules de gàngsters. El seu protagonista, Leonard, és un sastre anglès que treballà en la prestigiosa Savile Row de Londres però que deixà el seu país natal, després de patir un episodi traumàtic, i s’instal·là en els Estats Units. Estem en el 1956 i aquest discret i solitari personatge viu còmodament de la seva petita sastreria. Però la seva anodina existència s’esvaeix quan es veu involucrat involuntàriament en un fosc afer d’un dels seus clients, un membre de la màfia. L’estructura narrativa d’El sastre de la màfia és primordialment teatral. La seva acció transcorre en un únic escenari i en un espai temporal reduït a unes poques hores. El debut com a director de Moore recorda La soga (1948), un dels films menors de Hitchcock, perquè empra un truc dramàtic similar i s’erigeix en un thriller summament concentrat que intenta atrapar l’espectador amb pocs ingredients expressius. L’autor nord-americà ha bastit una intriga suficientment distreta, però llastada per una construcció molt artificiosa que abusa, en el tram final especialment, de tot un seguit de girs aparentment efectistes però escassament creïbles i consistents. La tensió que comunica aquest llargmetratge depèn substancialment de la depurada i imposant composició de Mark Rylance, el brillant intèrpret britànic que hem vist anteriorment en produccions com Intimacy i El puente de los espías.
