Xavier Pagès (Barcelona, 1974), veí de Martorell, entomava el 2018 el que ell mateix definia de «repte professional»: la direcció del més que centenari Orfeó Manresà. El 2019, la formació estrenava Veus de llum, un muntatge on incorporava el moviment i, pandèmia pel mig, ara fa un any portaven als escenaris un homenatge a la figura d’Eduard Toldrà. Diumenge, la batuta de Pagès es posarà al servei dels 32 cantaires per afrontar un dels projectes més ambiciosos de l’entitat: l’espectacle Ignasi, el viatge, amb el conjunt instrumental La Caravaggia, dirigit pel manresà Lluís Coll, i dedicat a la interpretació de la música del Renaixement i del Barroc amb instruments i criteris històrics.
«Ignasi, el viatge» està concebut per traslladar al públic les sensacions vitals de sant Ignasi. Això s’aconsegueix, d’entrada, amb la música de l’època?
Exacte, amb els instruments originals i tal i com es tocaven i s’interpretaven les cançons. Però no ens quedem només en el passat. L’espectacle ofereix una mirada actual, amb música contemporània, al llegat de sant Ignasi.
Quin era l’objectiu?
Que el cor es fes seu aquest repertori per poder-lo traslladar al públic. No és fàcil, perquè estem parlant de música de fa 400 i 500 anys, que no són les peces que habitualment interpretem. El nostre repertori està format per peces del classicisme i del romanticisme, més del segle XIX. Aquest ha estat el primer repte: apropiar-nos i sentir-nos còmodes amb la música antiga.
I ha estat així?
Totalment. Portem treballant-hi des fa més d’un any i incidint-hi en cada assaig. Puc dir que els cantaires de l’Orfeó gaudeixen del repertori.
I el paper de La Caravaggia?
Una formació professional com La Caravaggia ens propulsa. És un coixí que tot ho fa més fàcil.
Ignasi, el viatge supera el concepte de concert.
Sí, perquè no és només una audició clàssica. Hi ha tot un joc escènic: coreogràfic, visual, lumínic... Creiem que el públic gaudirà molt amb un projecte propi en el qual hem esmerçat moltes hores, no només en la part musical sinó també en la creativa: la recerca de les cançons adients, les idees escèniques... Volem oferir al públic un espectacle amb tot el pes i tota la coherència de la figura de sant Ignasi.
Què vol dir?
Que la nostra proposta és vertebradora de la commemoració: no fugim d’estudi. Parlem de qui era i què feia sant Ignasi. No fem res més però tampoc menys. És un muntatge totalment pensat en la vida i obra de Loiola que vol interpel·lar als creients i als no creients. Un viatge musical i espiritual, que parla de la transformació, de la recerca d’un mateix. I l’Orfeó Manresà, en aquest sentit, també ha fet un viatge dins seu, primer quant a recerca i després quant a música per abraçar-ne quatre segles.
Pel que diu queda clar que és un dels muntatges més ambiciosos de l’entitat dels darrers anys.
Segur. Per a nosaltres Ignasi, el viatge és un potent retorn als escenaris amb un espectacle de pes.
L’espectacle es clou amb un composició pròpia, titulada com el muntatge Ignasi, el viatge, que signa vostè (música) i Joan Torner (lletra). És la manera de tancar el cercle?
Sí, perquè d’una banda és l’epíleg de l’espectacle avui però també l’Orfeó que volem del segle XXI. És una peça contemporània, moderna, però que veu de les arrels populars de la formació. És la manera d’escriure el final de la història nosaltres: música del director i lletra d’un dels cantaires.
Què ha après l’Orfeó, de tota aquesta experiència?. Parlem també de transformació?
Segur perquè hem hagut de fer un treball molt específic, tant a nivell vocal com interpretatiu. L’Orfeó ha fet un pas endavant amb aquest repertori, cantem d’una altra manera. Deixarà un pòsit i podem dir que, avui, l’Orfeó Manresà és millor i canta millor que fa uns anys.
13 peces musicals, i una estrena que signen Pagès i Torner
«El 90 % de la música és de l’època, la que podria haver escoltat sant Ignasi». El viatge musical proposat per l’Orfeó per caminar per a vida de Loiola es divideix en quatre etapes: Azpeitia; Iñigo: El viatge i El llegat. Es podran escoltar 13 peces musicals, 10 cantades i 3 instrumentals. A Azpeitia i Iñigo, el repertori el formen peces del Cancionero de Palacio, ensaladas o madrigrals d’autors «que segur va conèixer Ignasi», com Juan de la Encina, Mateu Fletxa, Juan de Anchieta (tiet avi d’Ignasi) o Jean Brudieu. A El viatge i El llegat, els espectadors escoltaran un repertori de polifonia sacra dels segles XVI i XVII (Gregorio Allegi, Claudio Montverdi), entrellaçant-se amb els compositors d’aquest segle: Mealor (1975) i Pärt. (1935), que «treballen la transcendència».
