De tots els blockbusters dels 80 que han acabat reivindicats per la febrada nostàlgica, Top Gun és un dels més difícils de blanquejar. És, en essència, una entronització militarista de secundaris molt plans (alguns d’ells no encertes ni a recordar-ne el nom quan acaba el metratge) i moments que ratllen el ridícul, especialment quan pretén que t’empassis una tensió dramàtica que només s’articula a partir de sobreentesos. Un exemple és la història d’amor, en què els protagonistes actuen amb una incoherència a estones indigerible. Però tot això no està renyit amb què la gaudeixis, i el motiu té nom i cognom: Tony Scott. L’enyorat cineasta tenia una capacitat única per compensar les deficiències d’un guió amb una narrativa visual d’entusiasme contagiós en què imatge i música se sincronitzen amb una habilitat prodigiosa. Aquesta és la veritable essència de Top Gun. L’altra clar és, per descomptat, el seu protagonista, Tom Cruise. El 1986 no només es forjava un èxit comercial, sinó que era la consagració d’una estrella que concep el cinema com un espectacle insubstituïble i que s’ha convertit en el principal valedor d’un Hollywood que va veure perillar la seva posició a la indústria de l’entreteniment. Top Gun: Maverick és, per tant, l’homenatge de Cruise al personatge que el va llançar a l’Olimp i també al valor catàrtic del cinema, aquesta experiència que et fa sortir de la sala diferent del com hi has entrat. Aquí també passa, ja que aquesta seqüela és una les immersions dramàtiques més efectives que s’han vist darrerament en una pantalla.

Dirigida per Joseph Kosinski, que ja va dirigir Cruise a Oblivion, la pel·lícula ens retroba amb un Maverick que continua vinculat a l’escola de pilots preparant els seus alumnes per a missions espacials. El protagonista mai ha pujat de rang perquè conserva aquella actitud desafiant amb les normes, i també perquè percep el conflicte d’una forma diferent a la dels seus superiors. Tot farà un tomb quan entra a la nova fornada de pilots Bradley Bradshaw, el fill del seu amic Goose, que mai li ha perdonat la mort del seu pare. Maverick s’adona així que potser ha arribat l’hora de fer les paus amb un passat que no deixa de perseguir-lo. Rodada amb molt poc CGI i amb unes escenes aèries (reals) que claven a la butaca, Top Gun: Maverick destaca per la gran feina de Cruise i un excel·lent repartiment amb Miles Teller, Jennifer Connelly, Jon Hamm, Glen Powell, Ed Harris, Lewis Pullman, Monica Barbaro, Jay Ellis, Danny Ramirez i Val Kilmer. Atenció a la banda sonora, un apassionant treball conjunt de Harold Faltermeyer (autor de la primera entrega), Lorne Balfe, Lady Gaga i Hans Zimmer.

Cruise i el plaer de la pantalla gran

Convertit en un dels grans defensors de les sales de cinema, Tom Cruise sempre orienta els seus films per ser degustats en pantalla gran i una bona prova la tenim al tràiler del seu següent treball, la setena part de Mission: Impossible. El mateix es pot dir de l’altre gran projecte que té entre mans: una epopeia de ciència-ficció dirigida per Doug Liman que es convertiria en la primera pel·lícula rodada a l’espai. També podria repetir amb Liman a la seqüela de Al filo del mañana.