Ahir va ser el moment de l’aposta catalana per a la Palma d’Or i de fer travesses per als premis d’aquest vespre. Albert Serra és un realitzador creat pel festival de Canes. Els seus primers films van mostrar-se a la Quinzena de realitzadors, on va destacar immediatament la seva astuta personalitat i també el seu estil cinematogràfic.

Honor de caballería va ser un film important per al nostre cinema, amb una catalanització del Quixot sota el segell del cinema d’autor independent i avalada pel festival més important del món. Des de llavors, Serra ha crescut de manera imparable, amb un salt definitiu gràcies al Lleopard d’Or al festival de Locarno per Història de la meva mort i el Premi Jean Vigo per La mort de Louis XIV. Molts es van estranyar quan Serra va demanar a Canes que el seu anterior film, Llibertat, no lluités a la secció oficial per a la Palma d’Or, sinó en una categoria inferior, a la secció Una certa mirada. Què estava esperant? La resposta és Pacifiction, títol final d’aquesta proposta que també s’ha anomenat Bora Bora i Tourment sur les îles i que es ven com el film més accessible de la filmografia de Serra. Però, ho és? Potser comparativament, però... No, per descomptat, no és accessible per al gran públic, sinó no estaríem parlant d’Albert Serra.

Pacifiction aborda la història de De Roller, un representant de l’Estat francès a l’illa de Tahití que intenta calcular l’estat d’ànim de la població local. Tot plegat davant de la possibilitat que un submarí francès reobri el malestar per la represa de les proves nuclears. Pel seu argument podria semblar una proposta exòtica de thriller policial, però és més aviat un film atmosfèric, on la decrepitud moral i física tan habitual del cinema de Serra, amb l’obsessió per la mort i el patetisme aclaparant el contingut i la forma del film, es reflecteix de manera impròpia en el cinema de gènere. Una proposta carregada d’interès social en abordar la impossibilitat del diàleg i el respecte entre el primer món i la resta del planeta, especialment per raons mediambientals.

Sigui com sigui, som davant d’un claríssim pas endavant en la carrera de Serra que el converteix en un possible candidat a la Palma d’Or del festival, especialment per aquells que apostin per un palmarès arriscat i propi del cinema d’autor més valent. Però curiosament els seus rivals no han fet res més que créixer durant les darreres hores. Parlem de la nova i astuta reivindicació de les noves famílies de Hirokazu Kore-Eda, a Broker, així com de Close, la denúncia a l’homofòbia latent en les bases de la nostra societat, del belga Lucas Dhont. Ambdues poden aspirar perfectament al gran premi i posseeixen l’accessibilitat que no té el director català. I, a més, a tots ells s’hi sumen Cronenberg, Bruni Tedeschi, Gray, Östlund, Park Chan-wook, Reichardt, Abassi, Mungiu... Tot un repte repartir els premis entre tant de talent.