La tornada als orígens com a punt de partida. Els plecs de la memòria omplen la cartografia íntima de records i emocions en captivitat que l’escriptura allibera. Julia Soria debuta als 73 anys travessant uns Campos azules (Alba Editorial), on hi ha oblits i renúncies, aprenentatges i descobriments. Contrallums i ombres. La protagonista és una dona que creua aquesta edat mitjana on el passat creix i el futur comença a minvar. Temps de reconeixements i de retorns a l’ahir. La venda de la casa dels avis la porta a un llogaret deshabitat a l’altiplà castellà, un lloc de l’Espanya buidada ple d’evocacions que porta a una infància atrapada en uns quaderns escrits amb només dotze anys, en aquella dècada dels 60 on el món rural encara era puixant i resistia les empentes de l’engranatge modern. La convivència amb els seus avis materns va ser una escola essencial per aprendre costums i tradicions en un entorn de treball entresuat i de naturalesa en estat pur. I dur, també. Un paisatge on l’essencial no admetia descuits ni indiferències. La lluita per la vida. Una àvia sàvia i forta feia les vegades de guia per un camí de coneixements que proporcionen un llegat per a una escriptura que espera per deixar empremta i significat.

El paisatge com a personatge a tenir en compte. La prosa de Soria hi aprofundeix, esmicola la seva ànima, harmonitza realitat i evocació amb un ús precís del llenguatge. La poesia nua del realisme sense maquillatges. La seva protagonista, filla d’una terra «aspra i pobra», vol escriure «tot el que la memòria ha anat filtrant, tal vegada embellint, tal vegada oblidant. El que s’ha dit, el que no s’ha dit; el que se m’amagava i el que no podia amagar-se». No és la literatura, potser, un mitjà per fer-se preguntes que ja ningú no pot respondre?

Novel·la de pèrdues i troballes, de formació i transformació, Campos azules esquiva la melancolia, recela de l’amargor. Tria la noblesa, el fulgor de les arrels: «Em commou pensar que la meva veritable identitat és aquí. D’aquests cigrons, d’aquest segó i d’aquest blat provinc. De la senzillesa d’una vida difícil i de l’esforç d’unes persones que van llaurar una mica més profund que els solcs de la terra». Aquí entra en joc el gran desafiament: impedir que una casa que habita tants instants del passat s’ensorri. Corc, enderrocs, ferides del temps. La novel·la es desvia cap als temps d’emigració amb adeus primerencs i també cap a l’escola de la vida: «Cal tenir els ulls ben oberts» si vols saber quin temps farà l’endemà. Escoltem les lliçons de l’àvia: «Observar amb calma, ensumar l’aire i veure de quin costat bufa el vent, mirar de quin color és el cel quan es pon el sol. Qualsevol senyal és important». Vols aprendre a fer pa? L’àvia te n’ensenyarà.

La irrupció de la literatura com a finestra a altres mons (gràcies, Tom Sawyer i el teu amic Huckleberry Finn), l’esclat inesperat de la brutalitat inexplicable (que després empararà l’arribada d’un primer amor), la mort com a convidada indesitjable que invoca un misteri. Secrets i mentides. Recerques privades. Somiejos i decisions sense marxa enrere. «Aprendré a callar i a escoltar el silenci. Serà el meu refugi». I escriure, escriure, escriure per «recuperar tot allò que de veritat importa i tal vegada potser així pugui retrobar-me». Aprendre a fer el niu per poder volar. Campos azules, novel·la de bellesa exultant que reflecteix amb mestratge els ressons d’un passat rural amenaçat de mort al mateix temps que escruta amb sagacitat sorprenent en l’evolució d’una dona en diferents temps i circumstàncies, conclou amb una invitació serena, profunda i bella de la protagonista a ser propietària de la seva vida. La seva àvia estaria orgullosa d’ella.