Algú va escriure que el dia que Catalunya sigui independent sortirà a tocar l’Elèctrica Dharma als carrers. L’octubre del 2017, l’Elèctrica Dharma va sortir a tocar, però la independència no va arribar. Quan s’acabi el capitalisme, les fronteres i les guerres absurdes haurien de trucar a Manu Chao i posar-li un escenari.
Mentre això no passa, ell segueix cantant a un altre món possible. Com escriu el seu biògraf Peter Culshaw: hi ha música que, a vegades, et fa veure les coses d’una altra manera, i aquesta és la seva. Una combinació de punk, aromes llatines, ska i reggae amb un missatge internacionalista i optimista.
Camí de complir 61 anys, el músic francoespanyol va ser divendres a la sala Stroika de Manresa. Tot i passar bona part de la nit assegut, va fer vibrar un auditori que el té com una referència vital. «I si fos l’últim concert?», es preguntaven uns seguidors abans de començar. «Aviam», sospiraven amb el clàssic escepticisme local.
Entre el públic hi havia gent d’edat diversa. Els que a la barra es demanaven gintònics són els que segurament recordaven els anys 80 amb Mano Negra i les seves gires multitudinàries en solitari dels anys 90. També hi eren les noves generacions, ja més de cervesa, que també senten com a seu el repertori d’un artista que, com una llum intermitent, no ha desaparegut del tot.
Manu Chao és fill d’un periodista però esquiva sovint a respondre entrevistes o preguntes clares. Tant pot ser que faci una actuació sorpresa a Barcelona o a l’altra banda del món. Tampoc no és dels que acaba els concerts fent-se selfies amb el públic, encara que, com que fa anys que no ha publicat un nou àlbum, va compartint les noves composicions a través de les xarxes socials.
Una vegada va explicar que les bones cançons són les que aguanten bé quan són tocades a distàncies curtes, amb veu i guitarra. Així les va presentar divendres a Manresa, acompanyat només per un duo de músics: Lucky Luciano a la guitarra i Miguel Rumbao a la percussió.
Les va anar enllaçant una darrere l’altra com si fos el fil d’un musical d’una època. Hi van constar els grans clàssics, com Desaparecido i Bongo Bong de l’àlbum Clandestino (1998), el Me gustas tú de Próxima estación: Esperanza (2001), però també Mala vida (1984), que va escriure en l’època de Mano Negra, on ja parlava del seu desig d’escapar i ser nòmada.
Ucraïna i la corrupció del futbol
Chao va demanar que s’acabin les barbàries com la d’Ucraïna i la corrupció del futbol d’elit. Canta per posar la vida al centre i reivindica la dignitat dels pobles originaris d’Amèrica Llatina. «A la llibertat sempre!», exclamava.
Hi havia grups d’amics que s’abraçaven i cantaven a ple pulmó les seves cançons. A les primeres files es va veure fins i tot una mica de pogo, amb un ambient que costa de trobar d’ençà de les limitacions de la covid. N’hi havia que, en canvi, s’ho passaven bé filmant-ho amb el mòbil per penjar-ho a les xarxes socials, encara que així tapessin amb la pantalla els del seu darrere.
El concert, festiu i intens, va acabar a l’una de la matinada. És quan comença l’hora punta del parkineo del polígon industrial dels Dolors.
Entrades ja a la venda per al Festival Flames de juny
En plena pandèmia va néixer a Manresa el Festival Vibra. Dos anys després, canvia de format i també de nom. Es dirà Festival Flames i el concert de divendres en va ser el preludi. També es farà al Palau Firal, però es concentrarà en dues jornades. El dijous 23 de juny hi actuaran Smoking Souls, Los Chikos del Maíz i Lágrimas de Sangre. L’endemà, 24, Xavi Sarrià, ZOO, Auxili, El Pony Pisador i Tropical Galaxia. Els abonaments per al festival, a 40 euros (+ 2 euros de despeses de gestió), ja són a la venda a festivalflames.cat. El certamen l’organitzen l’Ajuntament de Manresa i la Casa de la Música.
