Hi ha pel·lícules que arriben precedides d’una fama que, en molts casos, no està justificada. Es crea un hype al seu voltant per una sèrie de particularitats i, quan finalment tens l’oportunitat de veure-la, penses que potser no n’hi havia per tant, que el sol fet de ser una proposta atípica ja ha disparat les seves suposades virtuts fins a l’infinit. Todo a la vez en todas partes és dels estranys casos en què una pel·lícula s’estrena amb una atmosfera d’excepcionalitat i, efectivament, és una veritable raresa i tot el que se n’ha dit es queda curt.

El motiu? Que aquesta història d’universos paral·lels i vides passades és segurament una de les experiències més inclassificables del cinema dels darrers anys i també la demostració de què passa quan no es tenen complexos a l’hora de fusionar gèneres aparentment irreconciliables. Dirigida per Dan Kwan i Daniel Scheinert, autors de la molt marciana Swiss Army Man, és la història d’Evelyn, una veterana immigrant xinesa que gestiona com pot el seu dia a dia. Regenta una bugaderia, el seu matrimoni s’ha tornat rutinari, la seva filla dona indicis de voler-se allunyar d’ella i els deutes l’ofeguen fins a extrems impensables. Un bon dia, el seu home, un dels éssers més asèptics mai vistos, sembla canviar instantàniament de personalitat i li revela que prové d’una altra dimensió, que hi ha una guerra pel control dels universos i que Evelyn és la clau de tot. Al principi, la dona no es creu res i pensa que el seu marit li pren el pèl. Però aviat descobreix que tot el que li diu és real i que haurà d’aprendre a controlar les seves altres vides per fer front a una amenaça imparable.

El principal mèrit de Todo a la vez en todas partes és com aconsegueix fer creïble la inserció d’un univers sobrenatural i ple de possibilitats expressives en una realitat aparentment grisa i monòtona. A partir del moment que el cap d’Evelyn fa el clic també el fa l’espectador i la pel·lícula es torna un veritable espectacle que bascula entre l’acció, l’aventura, la tragicomèdia familiar, el retrat generacional, la profunditat conceptual i l’humor eixelebrat. És cinema d’arts marcials, és ciència-ficció clàssica, és Bola de drac i és un melodrama molt intens. Rius, plores, et tenses, et desconcertes i t’emociones.

Una viatge emocional i formal en tota regla que és excessiva en molts aspectes però t’acaba guanyant per la seva honestedat i per l’extraordinària interpretació de Michelle Yeoh. Al seu costat Jonathan Ke Quan (el nen de Indiana Jones i el Temple Maleït), James Hong, Anthony Molinari, Audrey Wasilewski, Stephanie Hsu i una impagable Jamie Lee Curtis.

Michelle Yeoh exhibeix carisma i talent en escena

Popular entre el públic internacional per títols com «El demà no mor mai», «Tigre y dragón» i la tercera entrega de «The Mummy», Michelle Yeoh és una de les actrius més prolífiques del moment i també un recital permanent de recursos dramàtics. Aviat la veurem a les seqüeles d’«Avatar», a la sèrie «American Born Chinese» (de nou al costat de Ke Huy Quan), la fantasia medieval «Da nao donghai» i la pel·lícula animada «The Tiger’s Apprentice».